Itu, per què ets aquí? Tu que vas fer? Aquest llibre és la resposta». Amb aquesta frase que adreça un veterà corresponsal francès a un Antoni Bassas acabat d'arribar a Washington com a corresponsal, acaba el pròleg de Bon dia, són les vuit! (Destino). Dilluns, en un Espai Rubiralta ple, el periodista que durant catorze anys va comandar el programa de ràdio líder al país, El matí de Catalunya Ràdio, va esbossar, amb moltes anècdotes, sentit de l'humor i sense bilis, el convit del poder polític a deixar el programa i l'oferiment per marxar de corresponsal als EUA. Touché.

El llibre que li ha valgut el premi Josep Pla arriba ara, quasi deu anys després que el tripartit -amb Joan Ferran assenyalant-lo en format «crosta nacionalista»- li obrís la porta de la ràdio per tancar-la al seu darrere. Va ser la gota per fer vessar el vas perquè, com dilluns va explicar a l'expectant auditori manresà, «ja feia temps que sentia que arribava al final però la política [aquella eterna tensió entre el poder i la independència periodística] ho va precipitar». I per què ara? «Perquè fa una dècada no volia que l'enuig dels dar-rers 14 dies fos més important que els 14 anys que havia estat al capdavant del programa». Perquè «no era el comiat que jo hauria volgut» i perquè «vaig voler girar full». La seva sortida va deixar molts oients «enfadats» i més de 3.000 correus d'agraïment, estupor i solidaritat que el periodista ha repassat, amb el seu dietari, per «reconstruir les petites coses que fan un programa». Bassas ha volgut traçar una història que té tres «capes». La personal, la professional i la que resumeix la història col·lectiva d'un país que ajuda a entendre per què, avui, la situació política és la que és. El punt d'inflexió? La malmesa història de l'Estatut i l'oposició frontal del PP de Rajoy que, com ara, en termes aritmètics, era irrellevant a Catalunya.

A la vida de les persones

Bassas no va negar que els horaris i la responsabilitat «desgasten». Va emmarcar la famosa salutació «Bon dia, són les vuit!» com la primera decisió a prendre: «sembla senzilla però no ho és tant. És important què es diu i com es diu», perquè la ràdio del matí, va explicar, és «molt diferent de la de qualsevol altra franja horària: acaba formant part de la vida quotidiana, entra a casa teva quan vas en pijama». Bassas va repassar algunes de les cartes que li havien fet arribar, a l'hora de plegar o quan va guanyar el premi Josep Pla. Com el cas d'una oient, la Maribel, que havia patit un greu accident de trànsit en una topada frontal, i que quan va creure que havia mort, va escoltar la veu de Bassas i va saber que era viva. Quan el periodista va presentar el llibre a Barcelona, la Maribel el va anar a trobar: «ens vam fer una abraçada enorme». Una mostra de com «el programa entrava en les vides de les persones».

Per El matí de Catalunya Ràdio van passar tres presidents catalans, Pujol, Maragall i Montilla. I això, va dir, «té un cert mèrit perquè demostra que aquell programa estava pensat per a la gent i no per al govern». I per la seva xerrada va desfilar un Pujol a qui «no agradava contestar preguntes concretes»; un Maragall que tenia «dies, de vegades la conversa fluïa, d'altres s'enutjava» i un Montilla que «sempre era igual». O les visites a la Moncloa, advertint el públic que «la gent que té molt poder tria quan vol parlar amb tu o si ho vol fer». Bassas va entrevistar dos cops Aznar, el segon, després de la majoria absoluta, no va voler l'entrevista en català («tot i que el parlava en la intimitat»). En les dues trobades li havia regalat les samarretes de Ronaldo («el bo») i de Rivaldo; també va treure el cap Zapatero, amb escassos grans moments «de vida comunicativa».

Bon dia, són les vuit! es tanca amb la seva etapa com a corresponsal, que va explicar al públic a través de situacions familiars (parlant de la seva filla petita i el soccer, l'esport de moda femení als EUA) i professionals (com la cobertura del terratrèmol d'Haití, l'experiència més «esgarrifosa que he viscut com a periodista»). Bassas va cloure la xerrada explicant que el llibre no està pensat «per passar factura» sinó que vol ser «una celebració a la qual tots vostès estan convidats». I el públic s'ho va prendre al peu de la lletra. Aplaudiments, preguntes i una llarga filera a l'espera que Bassas els signés el llibre. Amb dedicatòries, agraïments i selfies.