Roger Mas va venir, va omplir i va triomfar. Fa vint anys que va treure el seu primer disc i em semblava tant de minories que mai li hauria augurat ni la quarta part de l'èxit que ha tingut. Durant dues dècades ha progressat i ha enriquit el seu art sense moure's dels paràmetres en els quals es movia quan va començar i sense fer cap concessió per tal de ser més comercial. I, tot i així, triomfa. Inexplicablement i benauradament triomfa.

Ben poques hores abans del seu concert al Kursaal, el jutge decretava presó per a cinc caps de cartell de l'independentisme, i abans de començar la seva actuació, Cristina González, d'El Galliner, sortia a l'escenari a llegir un manifest que feia referència a aquells fets, posant potser més l'accent en la tristesa que en la repulsa. Roger Mas i els seus tres músics la van acompanyar en un segon pla, i quan la Cristina va deixar l'escenari van començar el seu concert sense cap més comentari. A la primera fila una noia estenia just davant del seu seient i a peu d'escenari un mocador de coll groc. Hi havia el clima ideal per llançar un discurs inflamat i posar-se el públic a la butxaca, però el cantant de Solsona ni tan sols va aprofitar aquella ocasió per arrencar un aplaudiment fàcil. Se'ls va guanyar tots amb les seves cançons i la seva interpretació. Tan sols un parell de referències a aquells fets durant tot el concert, puntuals i contundents però gens afectades.

Venia a presentar Parnàs, un disc d'aparició recent en el qual ha musicat poetes clàssics i actuals, però també van sonar força cançons de discos anteriors. Vist des del públic, l'acompanyaven a la dreta el pianista Xavier Guitó, dar-rere seu, al contrabaix, Arcadi Marcet, i a la seva esquerra, Míriam Encinas Laffitte, filla d'una històrica de la cançó, la Dolors Lafitte que més tard va presentar-se com a Maria Laffitte i va passar de la cançó a la música d'arrel abans de deixar-nos fa deu anys. La Míriam hi aportava el toc més tradicional, amb instruments de corda tan rars com la dilruba, i també amb flautes i percussions com el pandero. Amb Jordi, una espècie de Cançó del lladre situada a Anglaterra, la sonoritat ens transportava al món medieval i podíem imaginar Roger Mas tocant en una església; amb d'altres, com l' Oda a Francesc Pujols, el podíem situar perfectament en un cafè cantant. Interpretant Soleiada, sobre un poema de Joan Maragall, em recordava l'Ovidi, i en el seu registre més greu a Sopluig dolcíssim, em va venir al cap Guillem d'Efak.

Dividit l'espectacle en dues parts, a la primera, Roger Mas va cedir el micròfon al poeta Toni Gol, i a la segona, a Amadeu Vidal, tots dos musicats a Parnàs, que van recitar alguns dels seus poemes.

I ja cap al final de l'espectacle, havent enfilat Borrasqueros de Canalda, van pujar a l'escenari els membres de la coral masculina (i del Bages) Lupulus Emsembla i tots vam vibrar.

Va acabar Roger Mas cantant una cançó a la Mare de Déu del Claustre de Solsona i em vaig seguir preguntant com un cantant tan selecte pot ser tan popular. És tot un misteri.