«El millor és que em diguin que m'estimen»

Palomas és una persona que somriu, que somriu molt i que mira als ulls. Que espera preguntes i que busca respostes. Que té molt clar que va fer una aposta guanyadora quan es considerava un perdedor i que, sense fer soroll, ha aconseguit teixir una literatura afectiva, on la família (la real i i la fictícia, on acaba una i on comença l'altra?) ha poblat un original univers literari que ha captivat milers de lectors. El premi Nadal ha beneït un autor ja guardonat amb el 2016 amb el Nacional de Literatura Juvenil (per Un fill), amb més d'una quinzena d'obres publicades, i que amb Una mare (2014) va obrir les portes a una galeria de personatges (l'Amàlia, el Fer, l'Emma, la Sílvia, l'àvia Esther, el Rulfo... ara l'Oksana...) prestats de la seva vida familiar en una trilogia que va continuar amb Un gos (2016) i ara, amb Un amor (2018) . Els lectors l'estimen. Estimen la seva família de tragèdies quotidianes, de converses surrealistes, de rialles i plors, de secrets i confessions que s'enfilen en la muntanya russa de les emocions. De la vida. I si escriu sobre la família és perquè, explica convençut, l'atrapen «les relacions no escollides».

Després d' Un gos

Sí, és veritat. Fa cinc anys que estic amb aquesta família i estic habitat, formen part de mi. No puc fer-los fora! (riu). Estan fets a la meva mida. Els estimo. I això també és un parany perquè he construït una família a part de la meva. Tinc dues famílies!

Vostè també es va construir un un altre Alejandro quan va patir bullying a l'escola.

Sí, sóc especialista a construir històries paral·leles a les reals.

I on s'acaba la ficció? La seva mare...

És albina.

Com l'Amàlia.

A més d'albina és molt despistada. Però de cop i volta ho deixa de ser i et sorprèn perquè, sense que ho esperis, et diu alguna cosa molt profunda, molt psicoanalítica. Et poso un exemple. Hi va haver una temporada que ens barallàvem molt. La veia molt fràgil, molt dèbil i jo em preocupava molt, perdia la paciència i la meva reacció era escridassar-la: que si no et cuides, que si menges malament... I un dia em va dir: 'el que et passa és que no sóc exactament la mare que tu volies'. Em vaig quedar mort! Aquesta reacció és de l'Amàlia, però és també de la meva mare. Hi ha una columna vertebral en el personatge que és ella.

I on encaixen les absències?

Les absències em dolen. Em costa molt acceptar l'absència de la meva àvia. Ella és enterrada a cent metres de casa meva. Vaig tots els dies al cementiri a parlar amb ella. No m'ho empasso. Encara hi és, jo la sento.

Les frases de l'àvia són com sentències. Ella...

Sóc jo. La veu de l'àvia Esther és molt meva. És el personatge que té més de mi.

Diria que continuarà amb la seva segona família...

Oficialment t'hauria de respondre que no, però sóc tan poc amic de l'oficialisme que probablement i precisament per això continuaré. No estan liquidats. Hi ha tantes coses per saber... jo tinc tantes coses per saber...

Per exemple?

(Riu) Ni idea. No sóc gens metòdic. Jo sóc molt lliure. En l'únic àmbit on em sento realment lliure és quan estic escrivint, encara que no sàpiga ni com, ni quan, ni per què.

Vol dir que se sent lliure quan viu en aquest món paral·lel?

Sí. Tinc dues vides. L'Alejandro que veus i l'Alejandro en el seu far.

Un far que és a Sant Mateu?

Sí. És casa meva. El meu refugi. Allí sóc lliure. Visc el silenci, la intimitat. Els últims llibres els he escrit aquí i són com són per això.

Els silencis poden explicar més que les paraules?

Sí, sempre.

I creu que els lectors endevinen el que diuen els seus personatges precisament pel que callen?

El que jo escric és el que no diuen. És l'interlineat, l'espai que hi ha entre les dues frases. És el que importa a les meves novel·les. Tu com a lectora hi ets, és l'espai que et dono perquè t'endinsis en el meu món. És com una porta.

Ja amb Un gos explicava que aquestes novel·les l'havien reconciliat amb la seva família. Un gosUn amor

Sí. Definitivament. Abans érem una família, i ara som un equip.

I això és...

El millor que m'ha passat mai a la vida! Quan em demanen què m'ha aportat el Nadal, dic que el premi és aquest.

I la família no l'esculls.

Exacte (riu). Són relacions no escollides i, per tant, reactives. Vas reaccionant al que et toca viure amb la teva família. El teu pare serà sempre el teu pare: per defecte, per absència, per excés. Però fins que no es mori serà el teu pare i quan es mori serà l'absència del teu pare. I has de fer alguna cosa amb això. Ho has d'aprofitar. I jo ho aprofito per escriure, i tant!

Ara parlaríem vostè i jo si no hagués passat pel bullyng i per tenir una mare albina, de qui se'n reien els nens, que va patir per ser diferent?

No ho crec. Jo no seria escriptor sinó hagués patit tant quan era petit. No seria escriptor sinó m'hagués sentit tan extraordinari, és a dir, fora de l'habitual i sense explicacions. Perquè quan ets petit no hi ha explicacions per a la teva diferència.

Quan ets petit vols ser com els altres.

Exacte, i quan no ho ets i t'ho fan veure constantment i et castiguen per això, arriba un moment en què cada dia has de decidir què vols viure. I això et queda per sempre. El problema amb el bullying quan ets petit i adolescent, no és el moment del bullying; el problema arriba després, perquè sempre quedes marcat i sempre tens un deu per cent del teu ésser que decideix tots els dies de la teva vida si vol viure. És un automatisme. Quan et despertes és com una mena de negociació, un... d'acord, som-hi. Però ho has de decidir.

Encara avui?

Sempre. Tots el dies.

I com es decideix? Amb valentia? Determinació?

Passa el mateix quan has patit abusos de petit, que és el meu cas, també. És que això no ho he dit mai. Ara començo a parlar de bullying però no havia parlat mai dels abusos sexuals. I això et marca moltíssim la confiança amb els altres. Jo no puc confiar en la gent perquè a partir d'una certa demanda d'intimitat em defenso. No puc.

Abusos?

Sí. A l'escola. Religiosa. Sóc un compendi del bo i millor (somriu obrint els braços).

Una vegada em va explicar que l'únic que no introduiria mai a les seves novel·les és sexe. Tot està relacionat?

No ho havia relacionat però podria ser. Tot just ara en començo a parlar.

Però ha tirat endavant.

Per això em vaig alegrar tant quan em van donar el premi Nadal. Vaig pensar: sí, es pot arribar. Alejandro, vas apostar bé. Hi ha una aposta per la vida i això és un reconeixement. I quan em van donar el premi Nacional de Literatura Juvenil, encara més. Aquest nen que sempre estava castigat, que va patir de tot... ha arribat fins aquí. Però tots els dies quan em desperto he de pensar: puc viure 24 hores més?

...

Ho tinc marcat a l'ADN. Saps? Jo no m'avorreixo mai perquè decideixo tots els dies viure 24 hores. Valoro la vida perquè he tingut moltes ganes de morir-me molts dies de la meva vida.

I l'aprofita?

Sí, ara sí. Però tampoc no m'importaria anar-me'n.

Per què?

Perquè ja he fet el que havia de fer. Ja tinc la família que volia, tinc la pau que volia. Tinc pau des de fa dos o tres anys, i no pensava que la tindria mai.

Escriu per entendre?

Sí. Amb Una mare i Un gos, per saber quina posició ocupava jo en la meva família. I quina m'agradaria ocupar. Els llibres han canviat les nostres relacions. Som més sincers, ens hem relaxat i riem molt més. La meva mare i jo ja rèiem molt abans, però ara riem tots. Hem trobat un filó en el sentit de l'humor comú i això és sanador.

Com el riure de l'Emma a Un amor

És el vincle que mai s'esgota. Quan tu et vincules a una persona a partir del sentit de l'humor sempre en vols més. No s'acaba mai. És com un miracle. Però quan et vincules a partir del drama, sempre hi ha un final. No pots aguantar per sempre el drama. El drama se t'emporta cap al fons. Et pot despertar coses maques, com l'empatia... però si no hi ha sentit de l'humor, acaba sent la perdició. Busco trobar colors de sentit de l'humor que siguin afins a mi.

I quin color tindria la trilogia?

Una mare, violeta; Un gos, taronja; Un amor... no ho sé... veig el color un temps després. Un amor la relaciono amb la natura, amb el Solsonès. Amb el molí [un dels indrets on passa l'acció]. És molt inconscient. M'agrada molt el Solsonès, amb aquesta natura més lliure, més desordenada, i aquesta novel·la en té molt, del Solsonès. Aquest molí és del Solsonès, vaig estar a punt d'anar-hi a viure. Jo diria que Un amor la veig de color blanc. Un blanc com els núvols que van passant: blancs, roses... com el cel que veig a Sant Mateu.

Per què Un amor

Perquè jo volia jugar amb això. Quan tu llegeixes un títol com aquest ho relaciones ràpidament amb Cary Grant i Deborah Kerr, amb pel·lícules romàntiques i en realitat la novel·la és l'amor, el concepte de l'amor. Jo volia decapitar que l'amor sigui sempre l'amor amant. Volia trencar aquest tipus d'amor de pel·lícula dels anys cinquanta. Un amor és l'energia de l'amor. Jo sóc molt d'ànim, d'essència, de títols curts.

I les seves novel·les són de relacions. Vol que el lector senti.

Sí.

I punt.

És tan senzill, tan arriscat i tan complicat com això. Però això és el que m'agrada i no només amb les novel·les, sinó amb les persones que tinc al costat. No m'agrada tant fer-les pensar com fer-les sentir coses sobre elles mateixes.

És el que busca?

És el que m'agradaria aconseguir amb els altres. Però no ho he aconseguit mai (riu). Per això m'ho invento. És altre cop l'Alejandro que es reinventa i crea un món paral·lel, el món que m'agradaria que fos.

Així, el millor que li poden dir els lectors és que els fa sentir?

El millor que em poden dir és que m'estimen.

I això el fa feliç?

Sí, perquè sento que hi ha algú més.

Privilegiat?

Sí. Perquè em sento correspost, acompanyat, complert. No agredit.

Diu que escriu per als altres. Sovint els escriptors expressen el contrari.

Però jo això no m'ho crec. Si tu escrius per a tu mateix, tu no publiques o ensenyes el que escrius. No té sentit. Si tu publiques és perquè vols arribar a algú que no ets tu mateix. És com una invocació: escolteu-me, tinc ganes de companyia, de tenir més gent a la meva vida. Jo, la meva veu, ja la conec.

Quan va començar amb Una mare

Mai de la vida. Jo pensava que no la voldrien. De fet, no la va voler ningú. Només la darrera editorial, i per la boca petita. Va ser molt difícil. No va ser una aposta. Va ser un publiquem i a veure.

I va ser un èxit... per què les seves novel·les sempre passen en reunions familiars?

Perquè les reunions familiars són bombes. M'encanten.

És molt italià.

I argentí. La Mamma!, tot comença suau i de sobte s'esvera.

La seva mare és un personatge literari.

És clar, però ella no n'és gaire conscient. Crec que li va gran. Però està molt feliç per ella. Una mica com jo. Ella també va patir molt per ser albina. Per ser diferent. I també ha arribat. És algú.

I què li ha dit?

La meva mare està encantada pel premi, però està encantada per ella. I això em dóna la vida perquè ella està orgullosa per primera vegada d'ella mateixa. De ser la mare que té un fill així.