A mesura que accedeix per l'escalinata interior del Palau Robert que porta a les sales del primer pis, el visitant pot fer passejar la mirada per un mar de noms escrits a la paret. Una llista interminable en la qual hi ha la identitat de totes i cadascuna de les dones que protagonitzen una de les exposicions més ambicioses dels darrers anys a l'equipament barceloní: D'Ones: (R)evolució de les dones en la música. L'exercici voyeurístic esdevé interminable perquè la mostra presenta fins a un miler d'artistes femenines per reivindicar la presència de les dones en un territori que -només cal veure les xifres- fa mig segle era descaradament masculí.

D'Ones és una exposició divulgativa i interactiva. Comissariada per la periodista musical Helena Morén Alegret, de la revista Enderrock, es divideix en deu àmbits, dedicat cadascun a un estil musical, i suma un total d'un miler de noms, de tots els quals es pot escoltar una cançó i, en molts casos, veure un videoclip.

«Hi va haver una època en què les dones quedaven relegades a un paper secundari, com a mares que transmetien les cançons per via oral o que estudiaven la música sota l'ombra s'una societat fosca, autoritària i patriarcal», va explicar Morén a la inauguració: «va arribar el moment que les cançons de dones es van fer escoltar amb la projecció que es mereixien, coincidint amb les reivindicacions feministes». La comissària va continuar dient que, aleshores, «va ser el moment d'establir cànons i referents. Van venir cops de rock que van trencar rutines, mites i símbols, però també un ressorgiment a l'escena de la música popular actual que no va tenir encara el total reconeixement de l'obra de les dones».Figures per descobrir

El treball que s'exhibeix al Palau Robert té una dimensió pionera perquè fa un aplec inèdit que, si bé se centra sobretot en les veus de les darreres dècades, intèrprets la majoria d'elles en actiu, també busseja en alguns noms de fa un segle, com el de la pianista i compositora igualadina Paquita Madriguera, nascuda el 1898. Desconeguda per al gran públic, l'artista anoienca va actuar des del Palau de la Música Catalana fins al Royal Albert Hall de Londres i va actuar tant als Estats Units com en diversos països sudamericans. El 1965 va morir a l'Uruguai i, actualment, un dels Premis Ciutat d'Igualada de música porta el seu nom.

També en clau de Catalunya Central, es pot anotar el nom de la soprano Francesca Callao, filla d'Esparreguera (1934-1981), que va tenir una destacada trajectòria en el terreny líric i va actuar en nombroses ocasions al Liceu. El 1981 va morir a Barcelona i el 2006, en el 25è aniversari del traspàs, l'Ajuntament d'Esparreguera li va retre un homenatge.

«El prestigi de les dones en la música s'ha guanyat i s'ha merescut a còpia de feina, més enllà de les modes i els estils. L'evolució del gènere femení té a veure amb sortir de l'ou domèstic en què ha estat encasellat i veure que la gallina ponedora ja hi va ser abans i hi serà després», va apuntar Morén Alegret: «unes bategaran amb L'àguila negra, adaptada per Maria del Mar Bonet, altres ho faran amb el vol d' El rossinyol, de Lídia Pujol o Joan Baez, i n'hi haurà que agitaran les ales amb els Bird Eyes de Núria Graham. Són les dones que alcen el vol al segle XXI». La mostra es pot veure al palau del capdamunt del passeig de Gràcia de Barcelona fins per Sant Jordi.