Ara fa tres anys, Martí Gironell (Besalú, 1971) dinava amb quatre escriptors més per un especial de premsa de Sant Jordi en un àpat regat amb vi del Penedès, un Jean Leon. Una marca darrere de la qual hi havia la història d'un barceloní nascut el 1928 a Santander, com a Ceferino Carrión, que als 21 anys va emigrar com a polissó des del port de Le Havre fins a Nova York. Al vuitè intent. D'allí va saltar a Los Angeles, i ja com a Jean Leon va conèixer Frank Sinatra, James Dean, Paul Newman, Warren Beatty, Marilyn Monroe i presidents com J. F. Kennedy i Ronald Reagan, que va brindar amb el seu vi, el 1981, quan va arribar a la Casa Blanca. Jean Leon va fer de taxista, de cambrer a Villa Capri -el local de Sinatra- i va muntar el restaurant La Scala, que havia projectat amb James Dean, i que es convertiria en el local de referència del Hollywood dels 50 i 60. Jean Leon va ser qui va servir el darrer sopar a la Marilyn... La història d'aquest home persistent l'ha traslladat Gironell a La força d'un destí, premi Ramon Llull. Des que es va publicar, fa set setmanes, s'ha convertit en la novel·la més venuda en català. Es traduirà al neerlandès i Amazon Crossing n'ha comprat els drets per al mercat anglosaxó.
I amb un vi Jean Leon comença la història.
Sí. Jo no en tenia ni idea! Però quan ens la van esbossar vaig mirar els meus companys de taula i els vaig dir: 'escolteu, si no hi ha ningú que la vulgui, començo a perseguir aquesta història perquè la trobo fascinant'. I l'endemà mateix ja començava.
Com?
Buscant documentació i contrastant la informació. Hi ha una biografia ja descatalogada de RBA, El Rey de Beverly Hills, del periodista Sebastián Moreno, on Leon parla en primera persona, i el documental 3055 d'Agustí Vila, sobre la seva vida, on surten actors com Paul Newman, que recorda que va ser Leon qui el va ensenyar a menjar... També rastrejant les biografies dels actors.... I el que no té preu, parlant amb gent que el va conèixer, com la seva germana Anna; el seu fill, que viu a Tailàndia i l'enòleg amb qui a final dels seixanta va fer créixer el projecte de vins al Penedès, Jaume Rovira.
I després?
Comences a creuar una informació d'aquí amb una altra d'allà i ja tens una escena o un diàleg. Sumes el que t'explica la seva germana o el seu fill... i ficciones la seva vida, amb elements reals i d'altres que són versemblants.
I què hi pesa més?
On hi ha més possessió de pilota? (Riu). Aquesta és la gràcia d'una novel·la així, que no és cap biografia. Hi ha fets perfectament documentats, com quan ell va salvar d'anar a la presó Frank Sinatra i Joe DiMaggio per atonyinar una parella pensant-se que ella era Marilyn Monroe...
Sinatra li va agrair tota la vida.
I tant! Es va convertir en un dels seus. I és aquí quan entra el compositor de Sinatra en escena, Jimmy Van Heusen, que li va donar els codis per saber moure's en aquell món: discreció, secretisme, mirar, callar... hi ha gent que és més important pel que calla que pel que explica.
Aquesta seria una bona definició de Jean Leon?
Sí, aquesta confidencialitat era la seva arma. Però s'ha de pensar que moltes d'aquelles celebritats eren amics seus d'abans, de quan aspiraven a ser actors i ell era un cambrer.
Autèntics secundaris de luxe en la novel·la!
Exacte! He volgut agafar pel bracet el lector per fer-lo reviure aquella època. I a través dels ulls de Jean Leon el lector pot veure la part més humana, més senzilla, més feble de les estrelles. A partir d'ells pots entendre la seva història, l'aventura de passar de ser Ceferino Carrión a Jean Leon. Sense oblidar la seva dona, la gran perdedora però la persona que li fa tocar de peus a terra.
Com arriba a Frank Sinatra?
Mai no va aclarir com va entrar en contacte amb ell però és factible que, quan feia de taxista en arribar a Los Angeles, el portés en el seu vehicle. Hi ha un documental on parla un taxista que treballava amb Leon i que explica que molts dels seus clients eren estrelles de Hollywood. Així que, per què no Sinatra?
El destí és a les nostres mans, si pensem en Leon?
Ell és la prova dels triomfadors, d'un home fet a ell mateix. No hi havia res que fes pensar que Ceferino Carrión, provinent d'una família republicana, que perd el pare i el germà, alteri el destí, canviant d'identitat i arribi a fer-se confidències amb Kennedy o acabi sent el referent, l'amic, el confessor o l'ànima bessona d'aquestes estrelles. Però és cert que també va estar disposat a pagar elevats peatges, com la família.
Què no va explicar mai Leon?
Com va aconseguir la identitat americana, com a Justo Ramón León, que li va permetre tenir la nacionalitat. El seu fill em va explicar que el seu pare, quan ja era president de l'associació d'hostaleria de Los Angeles, un peix gros, els va dir que se n'anava a Puerto Rico, i que ja tornaria al cap de dos o tres dies. Mai no els va dir què va anar fer, però ells creien que va anar a trobar-se amb qui li va procurar la primera identitat nord-americana.
Què se n'ha fet, de La Scala?
El porta la seva filla però en un altre indret. Avui dia, un local com La Scala de Jean Leon és impensable. Irrepetible.
Per què?
Perquè en el local de Jean Leon se sentien lliures de fer i desfer, perquè sabien que el que passava a La Scala allí es quedava. Això ho explicava Paul Newman: de La Scala no sortia res. Leon els protegia moltíssim. La informació era molt valuosa.
Però ell va ser un personatge molt amagat?
Sí, suposo que, a l'inici, per por i per protegir la família. A Jean Leon se'l comença a descobrir a partir de l'any 1981 quan serveix el vi en les gales i festes de l'arribada a la Casa Blanca de Reagan, a qui ell coneix de molts anys abans. Algun periodista va començar a remenar i va veure que aquell vi era del Penedès. Fins llavors era un total desconegut i jo m'atreveixo a dir que després també, perquè, fora de l'àmbit del vi, la seva història era poc coneguda.
Per què va voler fer vi?
Perquè ja no hi havia res que el satisfés. I un nou cop del destí el va portar al Penedès
