Ha estat actor, professor, director de documentals, de cinema d'autor i també de pel·lícules que l'han catapultat a l'èxit, com la premiada Pa negre. Agustí Villaronga (Palma, 1953) va ser ahir a Navarcles, on va recollir el premi Reconeixement Clam a la seva trajectòria -en el marc del Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya- i va parlar amb el públic després de la projecció del seu documental El testament de la Rosa.

Com va sorgir la idea de gravar el documental sobre Rosa Novell?

La pel·lícula sorgeix d'una manera una mica estranya. El que volíem era fer en català l'obra El testament de Maria, que ja vam portar als escenaris en la versió castellana amb Blanca Portillo [Villaronga es va estrenar amb aquesta obra en la direcció teatral]. Novell havia de ser l'actriu que la representés. En aquella època ja li havien detectat el càncer. El tractament li va afectar el nervi òptic i va quedar cega. El psiquiatre va dir que el millor era donar-li ànims amb alguna distracció que tingués relació amb la feina i, com no podia fer l'obra de teatre, vam fer el documental. El que volia ser un joc, una teràpia, es va acabar convertint en una cosa molt bonica. És un dels treballs que he fet que m'agrada més i més fàcil.

El documental és un gènere a l'alça. Què creu que aporta a l'espectador a diferència de la ficció?

Arriba més directament a determinats temes. La ficció implica un esforç econòmic més gran i de preparació de molts elements. A més, el documental té unes armes que atrauen molt, com és la immediatesa, i tracta temes que poden estar molt a l'abast de tothom.

Dues de les seves pel·lícules de més èxit, Pa negre i Pa negreIncerta Glòria

Hi ha una espècie de mite que diu que hi ha moltes pel·lícules de la guerra civil i no és veritat, s'han fet estudis i només representen l'1% de la producció. Està bé que existeixin, perquè la gent ha de saber què va passar. Però no és un tema que m'atregui especialment.

És cert que el seu pare va ser un nen de la guerra i que va ser ell qui li va inculcar la passió per les arts visuals?

Sí, als 14 anys ja estava al front. Era orfe i no tenia res, però li agradava molt el cinema. Fa uns anys vaig recuperar el seu diari de guer-ra, on deia que volia ser director de cine, tot i que mai ho va arribar a provar. Va ser llavors quan vaig entendre per què em va ajudar tant quan vaig anar a Barcelona a estudiar.

Als 17 anys va escriure a Roberto Rossellini a la seva escola de cine de Roma. A qui escriuria ara, amb el bagatge actual?

Enviaria una carta a Guillermo del Toro. Igual que en aquell moment vaig sortir del país perquè a Espanya no hi havia escoles de cinema i vaig escriure a Rossellini perquè m'ajudés a obrir-me, ara penso en Guillermo del Toro perquè té una sensibilitat especial cap al cinema fantàstic.

Què prefereix, fer adaptacions de llibres o guió original?

Al principi feia guions originals. Després el que va passar és que els productors només feien apostes segures. «Si un llibre ha estat un èxit, segur que la pel·lícula també triomfa», deien. I aquí entres en el joc de les adaptacions literàries, que resulten més fàcils. No és el mateix un full en blanc que si algú ha anat davant i ha obert camí.

Parlem de política. Com afecten el sector cinematrogràfic la situació actual i el 155?

Moltíssim, fins a un punt d'estrangulament. Des de l'Estatut qualsevol llei ha de passar pel Govern central. TV3 no té diners, i les televisions són necessàries per fer cinema. El sector viu el seu moment més difícil. Personalment, però, no m'ha afectat perquè la darrera pel·lícula que estic fent ( Born a King) és de producció estrangera. La bufetada ha estat gran, però ens podem recuperar si se soluciona la qüestió política.