El dijous 22 de gener del 1981, Regió7 va publicar el primer d'una sèrie de 34 capítols que, fins al mes d'abril, van apropar als lectors les memòries de Lluís Rubiralta i Garriga (Manresa, 1902-Barcelona, 1980) sobre el salvament del patrimoni artístic durant la guerra a la capital bagenca i a la Catalunya Central. Un treball de gran interès que el portal d'internet memoria.cat recupera a partir d'avui i en col·laboració amb el diari en un web que reprodueix amb bona resolució les pàgines on Rubiralta va exposar el seu punt de vista en uns temps complicats per als béns de l'Església.

Joaquim Aloy, president de l'Associació Memòria i Història de Manresa i promotor del portal, recorda que «el 15 d'octubre de l'any 1980 vaig anar a casa de Lluís Rubiralta, a Barcelona, i em va treure tot de material seu, com ara memòries, cartes, dibuixos... i una capsa amb 1.500 clixés fotogràfics dels enderrocaments d'esglésies durant la guerra civil».

Lluís Rubiralta va fer confiança a Aloy, que es va endur els documents a casa i va parlar amb el director de Regió7, Jordi Comellas, per publicar un ampli extracte de les memòries i les fotografies més interessants a les pàgines del diari. Un treball en què també va participar activament Gonçal Mazcuñán, que posteriorment va dirigir el rotatiu de la Catalunya Central. «Malauradament, però, Rubiralta va morir tres setmanes després», rememora Aloy.

Dies convulsos

L'onada anticlerical que es va desfermar a l'inici de la guerra civil, i com a resposta de sectors anarquistes al cop d'estat feixista, va causar danys irreparables en el patrimoni artístic religiós. Lluís Rubiralta va ser una de les persones que més es van significar per salvar tot el que fos possible.

Militant d'Acció Catalana, Rubiralta va presidir el Centre Excursionista Montserrat i la delegació a Manresa dels Amics de l'Art Vell. La seva tasca de defensa del patrimoni va quedar recollida en unes memòries que, com explica Aloy, «són molt interessants, però són una versió del que va pasar. S'ha d'esmentar que, pel que fa al capítol del salvament de la Seu, hi ha una altra versió, unes altres memòries, les del president del Comitè Revolucionari i Antifeixista de Manresa, Rafael Corvinos, que contradiu obertament la versió de Rubiralta». No obstant això, «el valor i l'interès de les memòries, pel conjunt de les actuacions i les vivències que hi descriu, és enorme. A banda, és clar, del tresor fotogràfic que les acompanya».

Regió7 va publicar les memòries de Rubiralta en dos blocs: el primer, de 14 capítols, es va titular El salvament del patrimoni manresà, i el segon, de 20 capítols, El salvament del patrimoni a comarques. «Rubiralta va treballar sempre en defensa del patrimoni, i per això hi patia», afegeix Aloy: «Però va quedar postergat durant l'etapa del franquisme».

Un combat diari

En el primer lliurament, es podia llegir quin va ser l'origen de l'operació de salvament: «El 22 de juliol de 1936, al matí, junt amb Joan Simón, visitàvem en el seu domicili particular del carrer Hospital a mossèn Valentí Santamaria. Ell era el Consiliari del Centre Excursionista Montserrat, Simón, el Vice-president i jo el President. Aquella reunió tenia lloc considerant el moment aquell, totalment catastròfic pel Patrimoni Artístic de la població».

Per a Rubiralta era clar, ja des del primer instant, que hi havia un risc de destrucció d'obres d'art i d'elements arquitectònics. I en les seves memòries, dóna testimoni de les nombroses peripècies per les quals va passar mentre actuava en nom del Comitè de Conservació de Monuments i Salvament del Patrimoni Artístic i Cultural.

Amb data del 29 de juliol del 1936, Rubiralta explicava que «ahir, algú m'avisà que en el convent de Santa Clara es produïa, diàriament, una autèntica invasió de badocs que emplenava totes les diferents dependències de l'edifici». Esparverat, hi va anar i, segons conta, «entre empenta i empenta, per fi vaig aconseguir d'arribar al primer pis, fent-me ben bé el càrrec d'allò que mai no hauria sospitat: l'espectacle d'una revolta». La feina de salvament tot just començava.

Pocs dies després, va ser destituït com a secretari de l'esmentat Comitè. El 2 d'agost, es va fer una reunió a la qual Lluís Rubiralta no va ser convidat: «L'objecte era precisament el de denunciar-me com a persona non grata, a causa de les meves moltes amistats amb clergues i com a 'president d'un centre de feixistes: el C. E. Montserrat' (textual)».

Les memòries de Rubiralta són el testimoni d'un paisatge urbà que es malmetia: «Les esglésies de Sant Miquel, la de Sant Domènec, el convent de les monges caputxines, amb el seu claustre gòtic, i d'altres, ja eren víctimes dels pics insolents. Els campanars perdien altura, escapçats». Afortunadament, «la Seu, emperò, havia obtingut un ajornament a causa d'una important mobilització de forces vives». Tal com indica Quim Aloy, «el web que vam crear, ja fa uns anys, sobre el salvament de la Seu, té moltes visites».

Un altre episodi rellevant de les memòries de Rubiralta és el passatge on parla de la descoberta de la ceràmica manresana del segle XIV mentre feia fotos de l'enderrocament del Carme.