L'escriptor nord-americà Philip Roth, un dels noms indispensables de la narrativa americana del segle XX, etern aspirant a un Nobel que aquest 2018 quedarà en blanc, va morir ahir als 85 anys per una insuficiència cardíaca a l'hospital presbiterià de Colúmbia, on havia ingressat feia dues setmanes. L'autor de Pastoral americana, una de les seves obres mestres, entre els principals temes abordats en la seva extensa obra -que abasta més d'una trentena de llibres-, es troben la naturalesa del desig sexual, la introspecció i exploració del significat de ser jueu, nord-americà, escriptor i home. Amb el Pulitzer, el Faulkner, el Franz Kafka, el Nabokov i el Príncep d'Astúries, va ser un dels escriptors més guardonats de la seva generació. Roth, que va començar a escriure sota la influència de Saul Bellow, va abandonar la ficció el 2012, després de publicar dos anys abans la que seria la seva última novel·la, Nèmesi.

Nascut a Newark el 19 de març del 1933, Roth pertanyia a la segona generació d'una família jueva emigrada de la regió europea de Galítsia. Llicenciat per la Universitat de Bucknell (Pennsilvània), Roth va obtenir el postgrau en literatura anglesa per la Universitat de Chicago, en la qual va exercir de professor d'escriptura creativa. La seva primera obra, Goodby, Columbus, publicada el 1959, després d'un any de feina com a administratiu a l'exèrcit, és un llibre format per cinc relats curts sobre la vida dels jueus als Estats Units, que va obtenir el National Book Award i el va situar en el primer pla del mercat editorial. Va ser, a més, la primera de les seves obres portades al cinema, el 1969. La darrera, Pastoral americana, el 2016. Però si amb el Nobel no va tenir sort, amb les adaptacions cinematogràfiques, tampoc.

Deudas y dolores (1962) va ser la seva primera novel·la, en la qual narra l'agonia d'un jove catedràtic que es debat entre raó i sentiments, conflicte que constitueix una de les claus de la seva producció literària, a la qual va seguir Cuando ella era buena (1967). Però va ser amb la publicació de la seva tercera novel·la, El transtorn de Portnoy, el 1969, quan Roth va aconseguir l'èxit literari. Una obra en la qual el protagonista, Alexander Portnoy, explica les seves aventures sexuals al seu psiquiatre i viu turmentat pels remordiments i per la seva obsessió pel sexe (que l'autor interpreta com el producte de la severa mentalitat jueva i amb la qual es va guanyar l'etiqueta de jueu que odia els jueus). Ja no abandonaria ni la literatura ni l'èxit, ni les crítiques. Però sí que va abandonar la docència, el 1992, per dedicar-se completament a escriure. Lliurement. Sense filtres.

Nathan Zuckerman

Roth es va fer servir d'un personatge, Nathan Zuckerman, considerat el seu àlter ego i recurrent en moltes de les seves novel·les, per analitzar amb fi humor les desesperances i fantasies dels seus compatriotes, per fer un retrat del fallit somni americà. Per exemple, a la Trilogia americana, composta per Pastoral americana (1997), Em vaig casar amb un comunista (1998) i La marca de l'home (2000). Roth va tornar a remoure els fonaments del món literari amb La conjura contra Amèrica (2004) a partir d'un relat on descriu una versió alternativa de la història dels Estats Units.

A Elegia (2006) reflexionava sobre la vellesa i la mort, i a L'espectre se'n va (2007) arribava al final de la saga amb un Zuckerman envellit que lluita contra la decrepitud després d'una operació de pròstata. Roth encara escriuria Indignació (2008), La humiliació (2009) i Nèmesi (2010). Va ser llavors quan va dir que ja no li quedaven energies per gestionar la frustració que acompanya la creació literària. I fins ahir.