CRÍTICA | «Borg McEnroe» és interessant, però promet més que el que dóna

Björn Borg, una de les icones esportives dels setenta, s'erigeix en un dels mites indiscutibles del tennis i en una figura certament enigmàtica perquè quan només tenia 26 anys, i encara estava en el cim, va decidir retirar-se. El cinema recupera aquest nom llegendari i ho fa en una recreació que parteix del duel amb un jove (i provocador) tennista, John McEnroe, que estava disposat a disputar-li el tron. El primer llargmetratge de ficció de Janus Metz, un documentalista danès, es vertebra al voltant de la final memorable de Wimbledon del 1980, en què es van enfrontar aquests dos grans esportistes. Però aquest partit és l'excusa per fer una anàlisi de dues personalitats, teòricament antàgoniques. El realitzador nòrdic dissecciona els seus protagonistes mitjançant una narració àgil i vigorosa que se sustenta en tot un seguit de flash-back que evoquen l'adolescència d'ambdós. I descobrim, finalment, que les personalitats de Borg i McEnroe tenien moltes similituds, més enllà de les diferències que va promoure la premsa, perquè ni el primer era un home de gel i impassible, ni el segon havia estat sempre un rebel irat i maleducat. El tennis torna a saltar a la pantalla gran (fa pocs mesos vam veure la correcta La batalla de los sexos) i en aquesta ocasió ens trobem amb un estudi aplicat però desigual perquè el retrat del tennista suec (incorporat convincentment per Sverrir Gudnason) resulta molt més agut i convincent que el del seu oponent, difús i superficial. D'altra banda, Metz no està especialment interessat en el fragment culminant del film (la final de Wimbledon), que resol amb un muntatge aigualit i decebedor. Borg també ha guanyat la partida a McEnroe a la pantalla, en aquesta reconstrucció interessant però que promet més que el que dóna.