M'agraden els llibres escrits per cinèfils, aquesta gent que encara saben qui són Billy Wilder, François Truffaut o Andrei Tarkovski, i creuen que el cinema és un art i no un passatemps amb crispetes. Per això, he llegit amb molt de gust la novel·la Un tuit para Eugene, de Gemma Camps Claramunt, publicada per Playa de Ákaba.

Tracta de l'intercanvi de missatges entre una noia quarantina de Barcelona i un actor de cinema famós per una pel·lícula recent, que es mou entre New York, Berlín i Toronto, en el rodatge d'una producció americana. Ella viu sola, té una lleu coixesa i s'angoixa pels primers símptomes de la malaltia d'Alzheimer del seu cunyat pintor. Ell, que podria ser un Alex Brendemühl o un Daniel Brühl uns anys més jove, està travessant una crisi matrimonial i no es troba gaire bé en la seva nova condició de famós assetjat per caçadors de selfies, encara que es comporta com un bon professional. Ella ha restat embadalida davant d'una determinada mirada d'ell a la pantalla. L'actor sent que la noia pot ser una còmplice en la distància, una amiga amb qui compartir, tant moments de cinema com confidències de l'esdevenidor quotidià, per més que les seves vides siguin molt diferents. La narració a dues bandes es converteix així en la crònica de dues solituds unides per un sentiment de reconeixement mutu.

Com que des del principi la relació epistolar s'estableix a base de l'afició al cinema, les referències a films són contínues. No es parla tan sols de clàssics de la Història del Setè Art, com El padrí o El caçador, sinó també d'aquelles que per una o altra raó han representat moments especials de connexió, més enllà de la passivitat com a espectadors. I és en aquest punt on he coincidit amb la Gemma en uns quants exemples.

El primer és la constatació que un dels grans actors de comèdia de Hollywood va ser Jack Lemmon, per la senzilla raó que, a més de resultar hilarant a Ningú no és perfecte, sabia transmetre el rerefons dramàtic que hi havia a L'apartament. Després hi ha l'admiració pels grans secundaris de la comèdia americana dels 60, com eren Thelma Ritter i Tony Randall, als quals jo afegiria Gig Young, Fred Clark, Jim Backus i Jessie Royce Landis -inoblidable fent de mare de Cary Grant a Perseguit per la mort, encara que només li portava vuit anys. I en tercer lloc, citem la personalíssima posada en escena del xinès Wong-Kar-Wai, l'emoció que aconsegueix amb els colors forts, els majestuosos moviments de càmera i la barreja de temes musicals a Desitjant estimar i també a la següent 2046.

Llavors parlem de moments especials en les pel·lícules, com les llàgrimes de separació entre Clint Eastwood i Meryl Streep a Els ponts de Madison, la progressiva acumulació de corbs al parc de l'escola a Els ocells de Hitchcock o la recerca del gat a la pluja al final d' Esmorzar a Tiffany's.

Si a tot això hi afegim entusiasme per altres coses que no són cinema, com les novel·les de Henning Mankell -per cert, casat amb una filla d'Ingmar Bergman- i l'harmonia de l' Adagio per a cordes, de Samuel Barber, la lectura de la relació entre la Nora i l'Eugene a la novel·la de la Gemma Camps Claramunt és un plaer que cal agrair.