En la mirada d'Aloaye Norris Adoro s'escampa la inquietud d'una vida que s'entén a través del pot de pintura, de la tela verge, de la idea que empeny per emergir a la superfície. Un neguit que l'obliga a no desistir, encara que reconeix fent un gest de complicitat que res no és fàcil i potser li aniria millor en alguna altra latitud on la creació té més remuneració social i econòmica. L'exposició del Casino pot ser el primer d'un seguit de passos que facin sortir el seu nom de l'anonimat. «Al barri hi ha gent que no sabia que pintava», explica somrient la seva parella, Mireia Sagués.
«Què pot significar aquesta mostra en la meva carrera?», es pregunta el nigerià: «Per a mi, ha estat una manera de tancar el cercle del plàstic, que fa molts anys que arrossego». No obstant això, l'artista té clar que «si en el futur puc ensenyar aquests quadres en algun altre país, a un públic més ampli, m'agradaria ampliar la quantitat d'obra que tinc».
La majoria de les vuit pintures són fetes enguany per a l'exposició del Casino i, com anota Ramon Cornet en el text del llibret de sala, «es tracta d'un projecte artístic que convida l'espectador a la reflexió i a la seva participació en el debat al voltant d'una idea». Tècnica i concepte per a un artista que «persegueix que la imatge sigui prou contundent perquè inciti a la reflexió, potser com en una imatge de fotoperiodisme, en què d'una sola instantània podem inferir tot el relat d'un fet», afegeix Cornet.
El públic té l'ocasió de descobrir al Casino un artista amb moltes coses per dir, un pintor que cerca els orígens des d'una distància que té una potent càrrega creativa.
