En el capítol de greuges del feminisme hi ha un apartat reservat a la infrarepresentació de les dones en la història de l'art. El lleidatà Antoni Gelonch (1956), un dels grans col·leccionistes de gravats i llibres d'art del país, presenta avui a Manresa (19 h, Parcir) un volum - 100 dones, 100 inspiracions creatives- on destaca un centenar de figures de diferents àmbits de l'art i el coneixement que van reflexionar sobre el procés creatiu. Un índex ple de noms rellevants però desconeguts per al gran públic dóna la mesura del camí que encara queda per recórrer en la necessària visibilització de l'aportació femenina en l'art. La periodista Anna Vilajosana, col·laboradora d'aquest diari, conduirà l'acte.

No es parla de les artistes perquè no n'hi ha o perquè se les deixa de banda?

Faig una reflexió sobre el fet que les dones estan molt mal representades als museus. I parteixo d'una doble constatació: a la secció d'art modern del Metropolitan de Nova York, només un 5 % de les obres estan signades per dones. I podries dir que és normal perquè es tracta dels segles XIX i XX. Però és que de les adquisicions fetes en els darrers trenta anys pel Pompidou de París, només el 18 per cent són obres de dones.

Hi són, però se les ignora?

En el meu llibre hi ha pintores, escultores, gravadores, cantants d'òpera, ballarines, escriptores, filòsofes, ... un ampli ventall de dones que van reflexionar sobre l'art. Qui coneix Beverly Sills?

Qui és?

Aquí no la coneix ningú, però va ser un cantant d'òpera, una soprano considerada la reina de l'òpera a Amèrica als anys 60 i 70 del segle passat, fins i tot va ser portada al Time. Es va reinventar com a gestora cultural i va dirigir la Metropolitan Opera House de Nova York. I una vegada va fer la següent reflexió: «L'art és la signatura de les civilitzacions». Jo crec que no es pot dir més amb menys. L'art transcendeix una civilització i fa que sigui recognoscible després de molts anys.

El llibre deu estar ple de sorpreses com aquesta.

Hi ha dones dels cinc continents, de l'Índia al Canadà, de Xile a Sud-àfrica, amb voluntat de no ser eurocèntric, i des del segle XVIII fins avui. De catalana hi ha la novel·lista Carmen Laforet. Totes elles han reflexionat per escrit per sobre l'art. Des de fa set anys, anoto cites que trobo en els llibres, i el resultat és el llibre 100 dones, 100 inspiracions creatives.

Per donar a conèixer més dones com Beverly Sills? Per anar més enllà de Frida Kahlo, a qui coneix tothom?

Bé, de Frida Kahlo tothom n'ha sentit a parlar... que la coneguin és diferent. Va tenir una vida complexa, de superació, amb anades i vingudes, problemes de salut. La seva vida té el sentit melodramàtic del Mèxic profund. Però, què passa si demanem el títol d'un quadre seu? Amb el llibre vull obrir mirades i desvetllar interès per totes aquestes dones de qui destaco una cita i n'ofereixo un esbós biogràfic. Per això hi ha dones conegudes com Patti Smith, Isadora Duncan i la mateixa Kahlo i d'altres de desconegudes. Jo dic que és un llibre que s'ha de tenir a la tauleta de nit perquè pots obrir-lo abans d'anar a dormir, llegir una cita i tancar-lo per reflexionar. Després pots llegir la biografia, o anar al Google o a altres llibres a buscar més informació.

A moltes d'aquestes dones se les devia menystenir.

Això passa a homes i dones, perquè la reflexió demana silenci i temps, capacitat per relacionar uns artistes amb els altres... Però és evident que hi ha dones que van fer reflexions molt interessants i són del tot desconegudes.

Fa la sensació que aquest llibre participa de la resistència a considerar la cultura com un espectacle.

És un llibre que demana calma. És com anar a un museu i mirar amb tranquil·litat. Hi ha qui diu que ho ha vist tot, però en el fons no ha mirat res. Quan sento que s'ofereix visitar el Louvre en un hora, no ho entenc. O quan algú diu que ha anat al Prado i ho ha vist tot. Els museus s'han de veure amb calma, fixant-se en els detalls, relacionant els artistes...

Podria destacar alguna de les dones que esmenta al llibre?

M'interpel·la molt el col·lectiu The Guerrilla Girls, que va fer pública la dada que abans comentàvem: el 5 % de les obres del Met són de dones... i el 85 % dels nus també! I es pregunten: per estar al Met, les dones s'han de despullar?

Contundent.

També puc destacar la pintora Grace Hartigan, que va ser amiga de Pollock, De Kooning... Va dir: «No puc pas esperar que el meu art doni respostes a tot, només espero que no deixi de formular les preguntes pertinents».