Antoni Bassas (Barcelona, 1961) ha tornat a posar-se al capdavant dels micròfons d’’El Matí de Catalunya Ràdio’ després de 10 anys. Ho ha fet de la mà de Mònica Terribas, l’actual directora, en el que ha estat el colofó final de la “celebració” amb l’audiència de les 14 temporades que va liderar i que es recullen ara en l’assaig memorialista ‘Bon dia, són les vuit!’ (Destino), distingit amb el Premi Josep Pla 2018. Un llibre que reivindica l’ofici de periodista i en el qual assegura que salda un “deute” amb els oients. El periodista posa sota la lupa la relació entre periodistes i polítics, sense esquivar la polèmica sobre la “crosta nacionalista” als mitjans públics, un terme encunyat pel socialista Joan Ferran i que va propiciar el punt i final de la seva etapa a la ràdio pública. “El llibre no és una factura pendent; si ho fos hauríem fet les paus”, ha reblat.

En l’assaig, Bassas relata les 14 temporades al capdavant d’’El Matí de Catalunya Ràdio’, un període en la qual “la veu del país va començar a sonar més robusta que mai”. L’obra busca, però, ser una “celebració” amb els oients que durant anys van seguir-lo cada matí per la FM. “Em sento molt afortunat d’haver-ho fet”, ha començat en la roda de premsa de presentació del llibre, una trajectòria que va acabar amb la no renovació del contracte ara fa 10 anys.

En aquest sentit, ha reconegut que no es va voler posar a escriure sobre el seu adéu fins que rellegir els missatges dels oients i recordar situacions viscudes van deixar de fer-li mal. Volia fer-ho, explica, de manera més “assossegada”, centrant-se menys en el comiat i més el conjunt del programa.

El periodista ha qualificat la seva destitució -“sobtada”- d’un “incident de recorregut”, circumscrit en un moment concret que el temps ha permès “relativitzar”. Sempre hi ha “grans moments” professionals i altres “més aspres”, ha assegurat.

Amb tot, el periodista parla clar i circumscriu el seu adéu del programa a “criteris polítics”. Així es refereix a la polèmica afirmació del socialista Joan Ferran, que demanava acabar amb “la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio” i qualificava l’arrencada del programa de Bassas “d’arengues matinals disfressades d’informació”.

La tensió entre la política i els mitjans públics torna a no sonar llunyà. De fet, en el volum Bassas recorda que a la gent a qui “molesta” TV3 i Catalunya Ràdio són els mateixos als quals els molesta Catalunya, adaptant una cita d’Ovidi Montllor.

Una crítica pretesament professional que acaba amagant una “esmena a la totalitat”. En declaracions als mitjans, no ha amagat la seva preocupació per la situació dels mitjans de comunicació públics actualment, en un moment en què s’han trencat alguns “dics de respecte” cap als professionals i s’intenta ofegar-los econòmicament.

Les “tibants” relacions amb presidents de la Generalitat i del govern espanyol

Un capítol a part mereixen les entrevistes a presidents de la Generalitat i del govern espanyol. Les relacions tibants amb Jordi Pujol -un “cinturó negre en el cos a cos”, segons Bassas-, les tensions amb l’entorn de Pasqual Maragall i les situacions derivades de les entrevistes amb José Montilla centren bona part del llibre.

El periodista tampoc escatima retrets cap a ell mateix, per exemple, de les que va protagonitzar amb Pujol i el seu particular “això no toca”: “Vaig acceptar-n’hi més d’una vegada un, i no ho hauria hagut de fer”, alhora que afegeix que a Pujol “no li calia una sortida tan fàcil” perquè la seva “capacitat dialèctica i argumentadora estava molt per sobre de la mitjana”.

Col·laboradors i companys de professió

El llibre és una també una dedicatòria als oients però també a companys de professió i col·laboradors dels 14 anys de programa. Així, recorda experiències viscudes amb Raimon Panikkar, Emili Teixidor, Fabià Estapé, Josep Maria Espinàs, Judit Mascó, Guillermina Motta, Maruja Torres, i entrevistes a celebritats internacionals com Woody Allen, Dalai Lama o Mikhaïl Gorbatxov, amb una menció especial a la conversa mantinguda amb Anna Politkovskaya.

Moltes línies ocupen també la relació amb companys com Carles Capdevila, qui recorda que va revitalitzar l’’APM?’; la marxa de la ràdio pública de Xavier Bosch, amb qui va acabar competint en horari de màxima audiència; o Toni Clapés -“una pèrdua literalment irreparable”, segons Bassas- a RAC1, que llavors tot just començava a despuntar.

La tertúlia coneguda popularment com la dels ‘Tres tenors’ també copa bona part de l’interès del volum, gent que ja ho havia demostrat tot i podia opinar lliurement. També recorda quan va demanar continuar “fent de periodista” quan el director general de la Corporació de l’època, Joan Majó, li va oferir la direcció de la ràdio.

1.500 dies d’estada americana

Bassas recorda que va ser la mateixa directora general de la Corporació dels mitjans públics, Rosa Cullell, qui li proposa cobrir la corresponsalia de TV3 a Washington. “Era evident que estava disposada a assumir els costos de la impopularitat de la meva no-renovació i, alhora, m’estava oferint una sortida professional que demostrava que s’havia informat”, relata en llibre.

Així mateix, també reconeix que potser Cullell buscava “esmorteir i reconduir” el seu enuig davant del micròfon les quatre setmanes que encara quedaven de temporada. “No calia, no pensava fer cap número”, explica. Les setmanes següents, recorda el conductor del programa, l’equip vivia en un estat d’excepció emocional.

Bassas recorda que va acceptar dirigir la delegació de la televisió pública als EUA pensant, sobretot, en la seva família. El terç final del volum el dedica a la seva estada americana, mesclant records personals i professionals. Els èxits del Barça, l’actuació dels Castellers de Vilafranca, la literatura de Jaume Cabré, Javier Cercas o Enrique Vila-Matas, la passió culinària de Ferran Adrià o els germans Roca o ‘Pa Negre’ van ser l’expressió més popular de Catalunya als EUA aquells anys.

Un dels moments que recull és una conversa amb un veterà corresponsal francès, el company li va dir que preguntar què havia fet per estar treballant allà: “La majoria dels que estem aquí hem fet alguna cosa”.

Una altra de les anècdotes recollides és la trobada fortuïta en un restaurant dels Estats Units amb Paul Auster, qui va preguntar a Bassas per la manifestació de l’11 de setembre de 2012.