ENTREVISTA
Oci Cap de setmana 

Los Manolos: «Va ser un orgull actuar a Barcelona 92»

El grup s'han tornat a reunir per commemorar el 25è aniversari dels Jocs. Aquest dissabte actuen a l'Anòlia

08.07.2017 | 08:01
Los Manolos tornen als escenaris.

Després que el grup es dissolgués, amb el seu germà Joan Herrero i Xavier Calero van formar Chocolate. Ara, tornen a ajuntar-se, però sense dos dels components originaris, Rafa Soriano i Carles Lordan, que va morir en un accident

Rogeli Herrero (Barcelona, 1961) va ser un dels deu components de Los Manolos, el grup de rumba barceloní creat el 1989 que va pujar del barri d'Hostafrancs al cel en gairebé un obrir i tancar d'ulls. La formació, amb un look dels 70 amb pantalons acampanats i vestits de colors, va despuntar en l'escena catalana i espanyola dels anys 90 gràcies a la interpretació de cançons com All my loving i Amics per sempre i van actuar en els Jocs Olímpics de Barcelona 92. La formació es va separar un any després però es van reunir el 2016 per interpretar un tema de La Marató de Tv3. Per commemorar el 25è aniversari dels Jocs tornen a pujar als escenaris i encetaran dissabte la 22a edició del Festival de l'Anòlia, per intentar reviure l'esperit olímpic i recuperar el temps perdut.

Perquè quedi clar, la mítica cançó Amics per sempre, no la vau interpretar en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona, va ser en la dels Paralímpics!
Exacte. Força gent em diu que tenen un record molt maco de quan vam tocar Amics per sempre a la cloenda dels Jocs Olímpics i els hi he de dir que no la vam cantar en aquell moment, que el seu record no és real. Els hi he de repetir que jo era sobre l'escenari i que van errats (riu). Amics per sempre la va cantar a la cloenda dels Jocs Olímpics Josep Carreras i Sarah Brightman.

A la clausura dels Jocs Olímpics vau actuar amb Peret a l'escenari.
Nosaltres hi erem perquè es va tocar un medley gravat que era per a la tele en què també cantaven Peret i Los Amaya, on hi havia temes com All my loving, El meu avi, Una aventura, Vete i, al final, Gitana hechicera, que era la cançó oficial de la cloenda dels Jocs.

Com recorda l'actuació en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona 92?
Amb molta emoció. Quan va anar passant el temps ens vam començar a adonar de la importància i de la repercussió que va tenir l'actuació. Quan erem allà estàvem immersos en una gira bastant gran i per a nosaltres era un dia més, un bolo més, perquè just acabar l'actuació vam sortir de l'Estadi Olímpic i ens en vam anar cap a Gijón. En aquell moment, no vam ser prou conscients del que ens estava passant, del que vam poder viure. I amb el temps te n'adones i estàs molt content i orgullós de representar la nostra ciutat i una de les músiques de casa nostra com la rumba catalana.

Barcelona 92 va marcar un abans i un després en Los Manolos?
A nivell de feina i de calés et puc assegurar que no. Pensàvem que el fet que sortíssim per la televisió i ens estiguessin veient tres milions d'espectadors d'arreu del món faria que se'ns obrís una porta però no va ser així. El 93 hi va haver una crisi econòmica molt forta, i això no va ser «vinga va, festa major». Sí que va marcar un abans i un després en l'aspecte de la popularitat. Va ser un aparador i la gent ens coneixia molt més.

La gent us segueix parant pel carrer?
Hem sigut un grup amb anades i vingudes, hem tocat el cel i l'infern però sempre hem tingut l'estima del públic que ens ha tingut com si fóssim parents seus, germans o cosins.

I això com s'aconsegueix?
Ni idea. No tenim cap fórmula. Ho vam fer tot de manera natural, amb honestedat i humilitat. L'estima de la gent ens permet seguir caminant i tirar endavant dia rere dia.

Com explica que «Amics per sempre» sigui un autèntic himne per a moltes persones?
Som un grup afortunat perquè ens hem fet un forat al cor de la gent, formem part d'un imaginari col·lectiu gràcies a una cançó que es va convertir en intergeneracional. I que passi això, és un cop d'atzar que no tots els grups tenen el privilegi de viure-ho, i n'estem molt agraïts.

L'amistat té molt poder?
Sí, té molt poder. Per a La Marató de Tv3 ens vam tornar a reunir i ara Los Manolos estem junts novament i ens permet posar en solfa el valor de l'amistat. Una persona neix i es troba una família, però els amics se'ls busca cadascú. És com un hort, l'has de cultivar, treballar, anar tallant les herbes i regar-lo. I ens hem adonat que, ja que cantem Amics per sempre, hem de predicar amb l'exemple.

L'havíeu perdut o s'havia erosionat aquesta amistat?
No la vam perdre però sí que vam viure moments de molta pressió per part de molts agents que incidien en la nostra progressió musical, el xou i el business. Hi va haver fets que van provocar acords i desacords entre nosaltres i ens vam veure immersos en una voràgine, i segurament vam perdre de vista temes importants, com aquest.

Què canviaria si pogués fer marxa enrere?
De vida només n'hi ha una i només vivim una vegada, no pots tornar enrere. Jo no me'n penedeixo de res, un cop fet, ja està fet i prou. Ara estic molt content de tornar a tocar junts i cultivar l'amistat entre nosaltres.

Què poden aportar Los Manolos en l'escena actual del país?
Podem aportar una visió molt personal de la rumba catalana, però sempre tenint clar que caminem sobre les petjades deixades per mestres com Peret o el Gato Pérez, entre altres. Cadascú intenta contribuir a la música amb el seu punt de vista per tal d'enriquir i sumar a la producció musical que hi ha a casa nostra, que és molt gran i important. Però el camí està fet, ningú inventa res nou. El sol surt cada dia perquè tot és cíclic i mai res s'acaba perquè mai res comença.

Va ser difícil tornar a tocar junts després de tant temps o ha sigut un pim pam?
Un pim pam (riu). Semblava que només feia una setmana que no ens veiem. Això és com la bicicleta, mai s'oblida. Alguns de nosaltres hem seguit tocant des que ens vam separar. Que quedi clar que no estem rovellats, estem en forma.

Se us nota il·lusionat.
Moltíssim. Tenim ganes que el públic passi una bona estona i que cantin, ballin, es deixin anar, es toquin, es petonegin... La vida és prou dura i penso que tots ens mereixem una mica d'alegria.0

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema