El llegendari Stephen King, un dels mestres indiscutibles de la literatura fantàstica moderna, ha inspirat una filmografia tan llarga com irregular, en què podem trobar veritables clàssics (Carrie, El resplandor, Cuenta conmigo) i també un bon grapat de decepcions.
La torre oscura s’inscriu, malauradament, en el segon apartat. Un fracàs tan estrepitós com especialment lamentable, perquè aquest llargmetratge (un vell projecte de Hollywood que podia haver rodat J.J. Abrams) es basa en el projecte més ambiciós (i estimat) de la trajectòria de l’escriptor americà. La pretén ser l’inici d’una franquícia (una de les grans obsessions del Hollywood del segle XXI) i adapta una obra monumental, composta per set llibres, que el famós novel.lista va començar a publicar el 1982 després d’una llarga gestació.
El film descriu l’enfrontament entre Roland Deschain, l’últim pistoler del regne màgic de Gilead, i l’Home de Negre, que aspira a destruir la mítica Torre en que es fonamenta l’univers.
La fusiona ingredients de fantasia mitològica, (amb una influència molt evident del món llegendari recreat per Tolkien a la celebèrrima El Senyor dels Anells), el “western” clàssic i l’horror pur. El resultat final és una de les majors decepcions del cinema nord-americà recent, un batibull insuls i impersonal que irritarà igualment els fans de Stephen King i la resta.
Nikolaj Arcel (autor d’Un asunto real, un acceptable drama històric) està completament fora de joc i ha aconseguit el que semblava literalment impossible: convertir una epopeia sobre el Bé i el Mal, amb la confluència dels gèneres més dispars, en una producció declaradament anodina i avorrida. Un pecat mortal perquè es fonamentava en un còctel potencialment explosiu. A fugir.
