Anaïs Vila: «Fer cançons em serveix de teràpia»

La santpedorenca presenta aquest dissabte al Kursaal el seu nou disc, amb un so més personal i menys acústic

10.09.2017 | 07:39
Anaïs Vila.

Després de passar un curs a Liverpool, on s'ha enriquit amb nous coneixements, la cantautora Anaïs Vila (Santpedor, 1986) torna amb força amb la publicació del seu segon disc, Fosc, cançons per veure-hi clar. Tal com ja va fer amb el primer, Entre els dits (2015), el presentarà a la Sala Petita del Kursaal, demà a les 21 h, altre cop amb les entrades exhaurides. L'acompanyaran els músics David Garcia, Jordi Blanes, Mateu Peramiquel i Andreu Moreno, a més de les veus de Violeta Batista, Raquel Herreros i el jove canautor anglès John Far-rington, que ha vingut expressament d'Anglaterra.

Com defineix el seu nou disc?
És un disc bilingüe, amb temes en català i en anglès, que va de fosc a clar; es va il·luminant a mesura que avança. A diferència del primer treball, que era un recull de cançons, en aquest hi ha hagut una voluntat expressa d'anar a fer un disc. L'essència és la mateixa: jo escric sobre el que sento i el que passa al meu voltant. Ara, però, tenia ganes de fer un discurs sonor més coherent, i he incorporat un productor, en Roger Rodés. El disc l'he gravat a Barcelona, però ha estat masteritzat a Liverpool.

D'on surten les cançons que escriu?
D'una necessitat d'expressió d'alguna cosa que estic vivint. Al disc hi ha amor i desamor, però també dubte i moments de solitud. Parlo molt de mi mateixa, des de molt endins del que visc. Tinc dues maneres de compondre: els temes que surten de la necessitat d'expressar-me i els que surten de les ganes de jugar amb la música. Amb el pas del temps, he vist que no faig cançons per fer un disc; és una necessitat. Moltes en queden fora.

El títol, «Fosc, cançons per veure-hi clar» , sembla d'entrada una antítesi. Quina n'és la causa?
Quan rumiava el nom, vaig pensar: són cançons fosques, que parlen de fets tristos i nostàlgics. Però, a mi, fer cançons i escoltar música em serveix de teràpia i m'ajuda molt. Potser és fosc, però m'ajuda a veure-hi clar i seguir endavant.

Quina evolució hi ha hagut des del primer treball, publicat el 2015, fins ara?
L'essència de com componc és la mateixa, però 2 anys i mig després de treure el primer disc i fer concerts amb el meu projecte, he après molt. He trobat la manera d'expressar-me amb el públic, i també canto d'una altra manera. Crec que hi ha una clara evolució, i n'estic contenta; tenia ganes que es pogués veure plasmat tot el que he après.

Liverpool ha estat la ciutat on, l'últim curs, ha viscut i ha estudiat. Com valora l'experiència?
Sí, hi vaig anar a fer un curs universitari d'un any, en una escola d'arts, enfocat a la composició de cançons i a la producció. Ara ja l'he acabat, i em quedaré a Barcelona, perquè vull fer concerts i moure el disc. A Anglaterra tenen un sistema d'ensenyament artístic on prioritzen molt la creativitat personal. A partir del que tu fas, t'ajuden a créixer. A mi m'ha ajudat moltíssim a millorar en el meu projecte. I l'escola és molt internacional: hi havia alumnes de tot el món: americans, israelians, japonesos, palestins o coreans; gent que té maneres d'expressar-se musicalment molt diferents.

Tot plegat deu haver influït en el so de la seva música.
Evidentment: al disc hi ha influències anglosaxones. I l'experiència també m'ha ajudat a decidir-me a cantar en anglès. El català, però, és la llengua que em surt quan faig temes més viscerals. És curiós, ja que quan era a Liverpool i sentien les meves cançons, em deien: «ona molt medi-terrani». Aquí em diuen : «sona anglosaxó».

Quant a l'estil, quina etiqueta es posaria?
És pop d'autor, perquè són històries molt meves. També hi ha tocs de soul. Al primer disc hi havia molta guitarra acústica, i en aquest predomina un so més elèctric, amb sintetitzadors. El so és molt més personal, molt més buscat, i el toc del productor li ha donat una vida diferent.

Per finançar el disc, ha fet una campanya de micromecenatge. Ha aconseguit l'objectiu?
Ha anat molt bé: em vaig arriscar a demanar 5.000 euros, i finalment vaig recaptar-ne més de 6.000. És bonic veure que la gent s'implica en el projecte abans de sentir-lo; fidalitzes el públic des del minut zero. A més, si volia fer el disc tal com el tenia en ment, necessitava un pressupost del qual no disposava. El dia 31 d'agost vam fer una trobada amb els mecenes: volia donar-los el disc en directe.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema