Oci Cap de setmana 

«Si no veiéssim la realitat de les guerres, seria encara molt pitjor»

David Selvas és un dels protagonistes de l'obra «La treva», que arriba aquest dissabte al Kursaal

22.09.2017 | 14:19
David Selvas protagonitza «La treva» amb Clara Segura.

Any 2009, guerra de l´Iraq. La Sarah, una reportera gràfica que es troba a la zona del conflicte, salta pels aires a causa de l´explosió d´una bomba. Greument ferida, ha de tornar a casa per recuperar-se, i inicia així una treva que li permet reflexionar sobre el seu projecte vital, professional i de parella, juntament amb el seu company, en James, també reporter de guerra, que encarna l´actor David Selvas. Quedar-se a casa? Tornar a l´Iraq? Quin sentit té tot plegat? L´obra, una adaptació del text Time Stands Still de Donald Margulies dirigida per Julio Manrique, es representarà aquest cap de setmana a Manresa. Clara Segura, Ramon Madaula i Mima Riera completen el repartiment.

De què parla La treva?
És una d´aquelles obres que esperes trobar sempre, perquè és molt rodona i reuneix moltes coses. D´una banda, parla d´un tema social potent, ja que els protagonistes vénen de l´Iraq i són els ulls de la societat sobre el que hi passa. D´altra banda, hi ha una part més íntima: en un moment de treva, després que el personatge de la Clara [Segura] estigui a punt de morir, tots dos, que tenen 40 i pocs anys, es plantegen què volen fer amb les seves vides, quin projecte trien, si han de viure per la feina o bé si arriba un moment que es torna secundària.

El personatge d´en Richard, editor i amic de la parella, apareix a l´obra amb la seva nova companya, la Mandy. Quin paper hi juguen?
Ells ensenyen un tema tabú: un tio que està amb una noia molt més jove que ell. I, de cop i volta, demostren que la seva relació és una opció de vida. Això provoca que els protagonistes hagin de ballar amb els seus fantasmes.

En aquest sentit, hi ha un xoc entre dues posicions: la de la Sarah, que no pot concebre la vida sense el fotoperiodisme de guer-ra, i la d´en James, que ja en té prou i vol estabilitat. Amb quina opció es queda David Selvas?
Jo em sento molt identificat amb el meu personatge. A cada moment de la vida hi ha unes prioritats, i en el fons has de veure què vols i ser tu mateix. Si creus que estar a primera línia de foc ajuda a millorar les coses, seràs infeliç quedant-te aquí amb una vida més còmoda. I al revés. La gent canvia, i els seus projectes vitals també. El que t´ha fet feliç una època pot no fer-te´n en una altra.

Les parelles es plantegen si comparteixen model de vida?
Aquest és un dels grans handicaps de les relacions: anar posant al dia les prioritats. D´aquí ve la crisi dels 30, la dels 40, i totes les crisis en general. Si no actualitzes les prioritats, al cap de 10 anys et trobaràs que portes una vida que no té res a veure amb el que vols. La reflexió ha de ser un motor important per prendre decisions.

És important que existeixi gent vocacional com la Sarah?
Sí, evidentment. I el fotoperiodista és més important que el periodista de guerra, perquè coqueteja amb l´art. Fa art de l´horror.

L´obra també afronta l´etern debat sobre les imatges de guer-ra i el seu efecte. Creu que estem insensibilitzats?
Hi ha moltes maneres d´explicar la guerra; hi influeix el codi deontològic de cada professional. Que tu et sentis malament perquè aquelles imatges no et provoquen el que t´haurien de provocar, ja t´està generant una incomoditat.

Però no creu que l´abundància provoca una abstracció?
I l´altra opció quina seria, que aquestes fotografies no hi fossin? Això no ens abstrauria? No veure aquesta realitat, no veure el nen mort a la platja, seria molt pitjor.

Quina és, doncs, la reflexió de fons sobre el periodisme?
L´autor dóna moltes veus. El personatge de la Mandy diu: una foto té un preu i un mercat; estem en una societat capitalista, i els fotògrafs de guerra són pràcticament estrelles de rock. No us fa vergonya? En comptes de fotografiar aquesta gent, el que hauríeu de fer és ajudar-los. I la Sarah respon que si ella no fotografiés això, no hi hauria gent que ajudaria. El més bonic és que no dóna la raó a ningú; si agafes trossos de cada personatge, t´ajuda a crear una opinió.

I el públic, es posiciona?
Sí. Al final de l´obra les emocions esclaten, i en sortir es genera debat entre els assistents. Hi ha qui creu que ha de tornar a la guer-ra, i qui creu que no. Però en el fons tots tenim una part de la nostra ànima que voldria anar a ajudar a una ONG a l´Àfrica, perquè com a espècie volem ajudar els altres. Com que no ho fem, ens identifiquem i empatitzem amb les persones valentes que, com la Sarah, trien aquest tipus de vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema