La Calòrica, companyia creada el 2010, l'ha encertat de ple amb Fairfly, una comèdia agredolça sobre l'emprenedoria que es podrà veure dissabte a la Sala Petita del Kursaal de Manresa. L'obra es va estrenar el març dins de la tercera edició del Cicló, cicle de companyies independents en residència al teatre Tantarantana. «Hi havíem presentat dos espectacles abans ( Sobre el fenomen de les feines de merda i El profeta), i n'havíem quedat molt contents, però no va ser res comparat amb el boom de Fairfly. No sabem ben bé què hem fet bé, quina tecla hem premut aquest cop, però la gent n'ha gaudit molt i ara [després de fer també temporada a la Villarroel] ja tenim a punt una gira amb quinze funcions», exposa l'autor del text, Joan Yago (Barcelona, 1987).

Per què ens han fet creure que si no ets emprenedor no ets res?

Jo crec que la resposta és senzilla i, a la vegada, diabòlica. Els poders, el govern, la banca i el mercat han posat la importància de la creativitat a favor seu amb finalitats neoliberals, per no responsabilitzar-se de la vida dels treballadors, sota la consigna de compleix els teus somnis, sigues el teu cap, crea la teva pròpia empresa. Això ha generat i alimentat un sistema laboral basat en l'autonomia, en la manca de drets dels treballadors. Perquè si crees la teva empresa i et pagues la teva Seguretat Social, es disgrega la classe obrera i ens convertim en el nostre propi enemic. Sota aquesta consigna, el Montoro pot sortir molt content a dir que l'atur ha baixat, però la realitat és que molta gent comença aventures amb resultats catastròfics.

L'obra presenta quatre personatges que, quan l'empresa els comunica l'obertura d'un ERO, emprenen el repte de crear una empresa. La idea era ser el màxim realista possible?

Aquesta era la idea. Fins i tot abans de començar, l'Israel Solà, el director, i l'Albert Pascual, el director escènic, van dir que volien que l'obra funcionés com una reunió de quatre persones al voltant d'una taula. És una idea molt realista, perquè no preteníem fer-nos un homenatge a nosaltres mateixos, però amb la compa-nyia ens passem tot el dia reunits, treballant... I en l'espectacle s'escenifica una reunió, que també és una pluja d'idees, per decidir el nom de l'empresa, els esglògans del producte... I molta gent que ha creat una empresa, o bé ha format part d'una associació o un grup de música, s'hi sent identificada, i diuen: «ostres, és que jo m'hi he vist amb els socis, amb els companys, barallant-nos...».

En l'obra també es mostra com el projecte afecta l'amistat. L'emprenedoria és un esport de risc?

Crec que ser emprenedor amb els teus amics, o bé amb la parella, com passa a l'obra, és un esport d'altíssim risc. Sense voler fer una obra autobiogràfica, hem aprofitat coses que ens han passat: quan els amics ens converteixen en socis, i els socis en amics, i no ets capaç de diferenciar entre feina i oci. I sí, a més, hi afegim el pas del temps, els quatre personatges, que al principi només pensaven en el projecte comú, arriben a un punt de no retorn en què les diferències cada cop es fan més grans.

Els seus emprenedors treballen en una empresa d'alimentació infantil. D'on va sorgir la idea d'unes farinetes de larva de mosca?

Necessitàvem una idea original i, pel tipus d'humor de la companyia, la volíem versemblant. Va coincidir que l'ONU va fer un comunicat recomanant la ingesta d'insectes perquè si no ens quedem sense recursos. Vam pensar que se'n podria ensenyar a menjar als infants, que encara no tenen manies, i així es beneficiaria el medi ambient. Més d'una vegada vam dir de deixar d'assajar i posar-nos a desenvolupar les farinetes, que segur que ens faríem més rics!

L'humor és essencial per explicar una història?

Sincerament, jo dic que l'humor és essencial, molt positiu, molt sa, proactiu, però és que fem les obres així perquè, si no, no les sabem fer. Parlem de la vida, de les coses que ens preocupen, en clau de comèdia, i la gent no para de riure. Però l'obra parla de problemes immensos: de la disgregació de la classe treballadora, del canvia climàtic...

Com ha comentat, el centre del muntatge és una taula i el públic es disposa al seu voltant. A la Sala Petita també es veurà aquesta posada en escena?

Potser ens han acusat de capritxosos, però teníem molt clar que en aquest espectacle la grada a quatre bandes no és una qüestió accessòria: volem que el públic estigui dins de la reunió. En tots els teatres de la gira tindrem aquesta disposició. Hem notat que així el públic fins i tot està a punt de proposar coses.

Ha rebut premis com el Serra d'Or per «You say tomato», dirigida pel santvicentí Joan Maria Segura i que ja es va veure al Kursaal. Fa vertigen que el qualifiquin com un dels dramaturgs més importants de la seva generació?

Em fa moltíssim vertigen. Però em poso a lloc, i sóc conscient que és cosa dels últims dos anys, quan alguns dels projectes, amb la companyia o pel meu compte, han tingut molta visibilitat. Tinc la sensació d'estar en bona ratxa i estic content que la gent valori la feina que fem. Però entenc que el dramaturg és una peça més i que si les obres han anat bé és perquè he treballat sempre amb equips forts.