«Entenc la vida prenent partit, en la música i en el dia a dia»

El músic Xavi Sarrià i la seva banda porten a la Stroika «Amb l'esperança entre les dents»

10.11.2017 | 15:40
Xavi Sarrià.

Malgrat tot, sempre hi ha esperança. El valencià Xavi Sarrià (Barcelona, 1977) ho sap prou bé i, per això, aquesta paraula es troba en l´essència del seu nou treball. Qui va liderar Obrint Pas fins a l´aturada de la banda, el 2014, torna als escenaris amb la gira de presentació del disc Amb l´esperança entre les dents, que comença finalment avui a València i dissabte recala a Manresa. Ell i la seva banda han preparat els directes aquesta setmana a la Stroika. Amb l´esperança entre les dents va treure el cap quan va néixer la seva filla, fa dos anys. I en ell, Sar-rià combat els seus propis fantasmes a través de la música i de les paraules. Com ha fet sempre.

El primer concert, dimecres a l´Apolo, es va ajornar al 15 per la vaga. Són dies excepcionals.

Sí, de la repressió més gran des del franquisme, amb atacs a les llibertats i als drets fonamentals. Això ja no va d´independència, sinó de com s´ataca frontalment la democràcia i de com l´estat intenta normalitzar aquest autoritarisme. Però, alhora, vivim una gran resposta popular: la gent manté un increïble nivell de mobilització permanent, amb una gran capacitat d´autoorganització per plantar cara a la repressió i mantenir la dignitat col·lectiva.

I «Amb l´esperança entre les dents». Una frase de l´escriptor John Berger.

Sí, i quadra amb el moment que vivim. Berger explica que en aquest món global de retallades i de deriva autoritària dels estats per controlar la població l´esperança és una arma, una eina de lluita per canviar les coses. Jo llegia el llibre quan estava escrivint les cançons i, en ell, Berger explica com diferents personatges aprenen a tirar endavant amb els seus propis recursos. Va coincidir la sortida del disc amb el referèndum de l´1 d´octubre i és cert que moltes cançons parlen del moment que vivim. Però no només de batallar, sinó de cuidar-nos entre nosaltres, de tancar ferides, de treballar en comú.

És un punt i seguit amb Obrint Pas?

Sí, una continuació tenint en compte que la vida és obrir i tancar portes, etapes. He après a viure escrivint i fent cançons. Ha estat una necessitat, un motor. Vaig començar a escriure als 13 anys i als 16 tocàvem amb Obrint Pas. Mai no vam esperar créixer tant, però d´aquell llarg viatge n´ha sortit el que som ara. Vaig fer el disc perquè tinc la necessitat de fer cançons; està impregat de les meues arrels, però al mateix temps és el disc que faig ara, als 40 anys. És el reflex de qui sóc ara, sense renunciar d´on vinc i de mantenir la ment oberta.

Però pesa el passat?

Quan vam sortir, la música en valencià havia viscut una greu crisi, no hi havia grups de rock, ni una escena de concerts, ni infraestructura. Els nostres referents eren la Nova Cançó, la música del País Basc i el primer rock en català. Vam intentar sembrar, i si ho vam aconseguir va ser gràcies a una xarxa de col·lectius i d´entitats. Ara tot ha canviat molt i la música en valencià viu un moment increïble.

Orgullós del llegat?

Sí, però no podem viure en la nostàlgia. El tresor és la gent jove que escolta aquesta música i li dóna vida. Sí, estic orgullós del llegat, però ni abans era millor ni ara tot està fet. Són etapes i jo continuo fent cançons.

Què trobarà el públic en el disc i en el directe?

El disc és més d´autor, més personal, però els directes seran una continuació dels concerts d´Obrint Pas perquè hi ha un treball col·lectiu amb la banda. Al final, l´energia i la força que transmetem beuen de la mateixa font. Busco aquesta barreja d´estils i d´emocions, que és el que m´agrada transmetre en les cançons i en el directe. I retrobar-nos a Manresa és especial perquè és un dels llocs on vam començar. Al Vell Congost, per exemple... (riu)

La reivindicació no mor mai?

Sempre he pensat que s´ha de treballar per canviar les coses. Fa 20 anys denunciàvem el que ara estem pagant: les conseqüències d´unes polítiques neoliberals, d´un capitalisme salvatge i d´aquella fal·làcia de la reforma del règim espanyol. L´actitud crítica sempre és necessària, i per a nosaltres és una manera d´entendre la vida i la música.

És a dir, prendre partit.

Sí, entenem la vida prenent partit, en la música i en el dia a dia. Ho fèiem fa vint anys i era igual de necessari que ara.

I com ajuda la música?

La música crea un relat. A nosaltres, Al Tall ens va ajudar a entendre d´on veníem i quin era el relat dels vençuts. I això és el que intento: parlar de la nostra història, del passat però també del present. La música sempre ens acompanya i ens ensenya una manera d´entendre el món.

Què és l´esperança per a Xavi Sarrià?

Una actitud per entendre la vida.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema