Més d'un quart de segle -28 anys en concret- ha passat des de la caiguda del mur de Berlín que dividia la capital alemanya en dues, la República Federal Alemanya i la República Democràtica Alemanya, des del 1961. El mur de la vergonya per als uns i el mur de protecció antifeixista per als altres, la seva caiguda el 9 de novembre del 1989 no únicament va suposar un dels capítols més sonats de la guerra freda, sinó un pas primordial per a la reunificació del país l'any següent i la transformació de la seva capital per oblidar tota la seva història del segle XX.

Motiu d'això són les esplendors arquitectòniques de la Potsdamer Platz, que indiquen que la ciutat no vol agenollar-se davant el seu passat, i la restauració del Reichstag -parlament alemany-, que va implantar una cúpula amb miralls des de la ciutat per veure des del carrer el pas dels seus polítics en la feina de representar el poble alemany.

Jove i multicultural. Un país de mai més amb una edat mitjana de trenta anys que actua com una bombolla dins d'una Unió Europea esgotada i previsible que sobreviu sense grans seus bancàries ni un destacat teixit industrial.

Caminar per Berlín és com conduir amb un Delorean a més de 140 quilòmetres per hora. El pes de la història a cada cantonada, cicatrius i mig món vivint a la vora del riu Spree. L'urbs guarda el record del seu passat nazi, condensat en l'escruixidor museu que s'aixeca al solar que va ser seu de les SS, i de la seva època comunista en les estàtues de Marx i Engels. Històric, sens dubte, és el mur que la va dividir, i visitar-ne els trossos originals que encara sobreviuen és una experiència imprescindible.

A més, Berlín guarda infinitat de secrets. A prop del monument en record de les víctimes de l'Holocaust s'aixeca un barri d'apartaments amb unes quantes places d'aparcament i alguna zona verda. No figura en cap guia de viatge i la raó és simple: allà no hi ha res per visitar. Aquí hi havia el Führerbunker, el refugi antiaeri on Hitler va passar els seus últims dies mentre veia impotent com Berlín queia davant l'arribada dels soviètics per l'est. Però n'hi ha més.

La Bebelplatz, on es va dur a terme la més bàrbara de les orgies, la crema de llibres -el lloc on Indiana Jones va aconseguir l'autògraf del Füher, per als més cinèfils. Existeix un monument commemoratiu de la crema de llibres representat en forma de prestatges buits en els quals haurien d'estar aquestes obres censurades perquè els seus autors jueus o perquè eren polèmics per al règim nazi, com els escrits de Karl Marx o Sigmnund Freud. «On es cremen llibres, també s'acaba cremant éssers humans», resa a prop una placa premonitòria d'un filòsof alemany del segle XIX.

Després de l'empatx històric, el que cal és un bon refrigeri, i la millor opció és un kebab, originari de l'ètnic barri de Kreuzberg els anys 70.

Berlín ofereix alguna cosa nova per a cada visitant. És una ciutat en constant canvi que sorprèn tot aquell que repeteix en el seu viatge, i que fa sentir-se un ciutadà més, i a emular les paraules de l'expresident John F. Kennedy, Ich bin ein Berliner (jo sóc un berlinès).