Algun dia s’acabarà. I, aleshores, Roc Esquius (Súria, 1982) gairebé podrà explicar pas a pas les obres dels darrers anys de la Sagrada Família, la seva veïna més famosa. El bagenc es va instal·lar fa gairebé una dècada en un dels racons més turístics de Barcelona buscant a la capital catalana l’oportunitat per dedicar-se de ple a l’ofici teatral i va descobrir que, a més del cuc de la interpretació, dins seu bategava el gust per l’escriptura. Fins a mitjan febrer, la Sala Flyhard té en cartell el seu darrer treball, Sàpiens, que dirigeix Sergi Belbel i protagonitzen Mireia Portas i Enric Cambray.

No tothom pot dir que en Sergi Belbel, màxim responsable del Teatre Nacional del 2006 al 2013, li puja un text a l’escenari. Quina relació tenen?

Fa tres anys, tenia dins meu el neguit de saber quin era el meu nivell com a dramaturg. Ja havia escrit algunes peces, però no sabia com valorar-me: principiant potser no, perquè ja tenia un mínim bagatge, però expert tampoc. Vaig saber que es feia un curs de dramatúrgia, amb un títol ideal per a mi, «Actuar i escriure, escriure i actuar». El feia el Sergi, un autor que ja coneixia i m’agradava, i m’hi vaig apuntar.

El curs, doncs, devia anar bé.

Pel que he sabut, ell va veure algunes coses en mi, com a escriptor teatral, i també va venir a una funció de l’iMe i a una d’El catalon d’una nit d’estiu, dues de les obres que he signat. Entre el Sergi i jo hi ha ara una relació professional i personal de mestre i aprenent. Ell m’ha explicat què és el que en Benet i Jornet va fer amb ell, i li ve de gust fer aquest paper.

«Sàpiens» és l’obra que definitivament el dóna a conèixer en l’escena catalana?

No crec que pugui dir que ara ja em coneix tothom, ni tan sols dins el món del teatre. Crec que és una qüestió gradual. No sóc algú que estava tancat en una habitació escrivint i de cop ve en Belbel i m’ofereix un text per al TNC. Vaig fent, de mica en mica. Ara ja porto cinc espectacles, he pogut estar a diferents sales, amb diversos actors... En Belbel va poder veure algunes d’aquestes obres ja muntades i per això va entomar la direcció de Sàpiens. El que és clar, però, és que el fet que el Sergi estigui en aquesta producció és una ajuda, una empenta.

El muntatge que hi ha ara a la Flyhard, però, no és de la seva companyia, Dara. Per què?

Dara ha fet cinc espectacles en tres anys, i ens hem pres una pausa per reflexionar. Em venia de gust fer alguna cosa diferent, donar el text a un altre director i que ell fes l’equip que volgués.

A «Sàpiens» trobem una dona que, un bon dia, es presenta al despatx del conseller de Sanitat per fer-li una proposta desconcertant. Què volia explicar, més enllà de l’argument?

Mai no ho sé, què vull explicar quan estic escrivint. Però un cop he vist l’obra a l’escenari, m’adono que parlo de la crisi dels refugiats. A molta gent que ha vist l’obra, això potser el sorprendrà. Però és que Sàpiens ens parla d’aquesta cosa tan europea, masculina i absolutament estúpida de la creació de diferències, de creure’s per sobre dels altres, d’ajudar l’altre des d’una posició de superioritat. És un fet que l’hem creat nosaltres mateixos i ens l’hem cregut.

L’homo sapiens com a promotor de desigualtats?

Ens hem cregut que som la culminació de la cadena evolutiva, la millor espècie de totes. Aleshores, en l’obra, proposo un joc: què passaria si no fóssim els millors?

Les seves obres sempre parteixen de supòsits inesperats. A «Claqué o no», per exemple, una dona deixa el seu lloc de treball qualificat com a científica perquè es vol dedicar al claqué, i un funcionari l’assetja per treure-li del cap. Hi ha una espurna que l’activa a l’hora d’escriure?

M’agrada plantejar ‘què passaria si ...’. A Sàpiens, tenim un polític que perd el control de la situació, i ja sabem que als polítics els agrada tenir-ho tot controlat.

Rep comentaris dels espectadors, després de l’obra?

N’hi ha que m’insulten! He, he, he... El plantejament és de comèdia, va passant l’estona i rius, però després et desarma perquè l’espectador s’adona que hi ha una crítica, van queient petites bombes que et descol·loquen. Que em diguin això és el més bonic que em pot passar com a dramaturg. Fins i tot hi ha qui veu l’obra dos cops, perquè en la primera gaudeix de la primera capa, i després de la segona.

Els textos generen una expectativa a partir de situacions insospitades, fins al punt que, com a espectador, et preguntes ‘i ara, com en sortirà d’aquí?’. És intel·lectualment ambiciós?

M’agradar crear petits mons en espais reduïts com són els d’un teatre. I no pretenc ser dogmàtic, dir què està bé i què no, sinó donar petites pistes per tal que cadascú es faci la seva opinió.

La bona crítica dels seus textos el fa canviar la idea inicial de ser actor per la de dramaturg?

M’agrada compaginar els rols de l’escriptura, la direcció i la interpretació. Vaig estudiar per a actor, primer a l’Institut del Teatre, tot i que no vaig acabar, i després a l’escola Nancy Tuñón, i no hi renuncio, però he vist que les tres funcions es retroalimenten i des de cadascuna pots aprendre de les altres.

Quan va veure clar que s’havia d’instal·lar a Barcelona per fer camí en el món de l’escena?

Vaig marxar de Súria als 17 anys i vaig anar a viure a Sabadell per estudiar Enginyeria Informàtica a l’Autònoma. Vaig treballar en una startup d’intel·ligència artificial i en un moment donat vaig començar a compaginar aquesta feina amb les classes d’interpretació. El 2009 vaig arribar a Barcelona.

D’una carrera tecnològica va passar a una formació artística. En tenia vocació?

Pràcticament podria dir que vaig néixer al teatre perquè de petit ja feia de nen Jesús als Pastorets de Súria. Però no m’ho vaig prendre mai com un ofici. Per a mi, allò era un espai de trobada, i encara faig els Pastorets al Foment Cultural. Aquest darrer Nadal, jo era Satanàs. M’agrada mantenir el lligam. I quan vaig començar a estudiar interpretació, ho vaig fer com a contrapunt a la meva feina, que era sedentària i mental.

I què va passar, aleshores?

Vaig reduir la jornada laboral per anar-me introduïnt en aquest món fins que vaig fer el salt, vaig cremar les naus. Feia deu anys que treballava a l’edifici Eureka, a la Universitat Autònoma.

S’ho deuria pensar més d’una i de dues vegades.

I vint-i-set!

Tornar al Bages era inviable?

En aquesta feina hi ha dos pols: Girona i Barcelona, sobretot Barcelona. Aquí hi ha 40 sales de teatre. El clic, però, el vaig fer quan em van agafar per a La Riera.

Cert, vostè era en Cosme, el cap de sala de la fonda.

Tenir un sou fix em va ajudar a fer el salt. Hi vaig ser del 2015 al 2017, fins al final de la sèrie.

I va crear la companyia Dara.

La idea va sorgir abans i tot que em sortís el paper a la televisió. En el moment en què et planteges ser actor i busques feina, et preguntes què més pots fer, i vaig tenir la idea de l’iMe, una obra sobre la relació que tenim les persones amb les xarxes socials. Ho vam tirar endavant amb la gent que coneixia de l’escola, era la meva primera obra professional i això ens va portar a crear la companyia Dara. Érem Mireia Pàmies, Isidre Montserrat, Núria Deulofeu, Bernat Mestre i dues noies de Súria, Anna Juncadella i Muntsa Codina en tasques de producció i disseny. I així vaig descobrir la meva nova faceta com a dramaturg.

Els deurien avisar de la dificultat que implica tirar endavant una companyia teatral.

No ho ignoràvem, però ens va anar bé: cinc muntatges en tres anys! Fins i tot hem estat a Madrid. Però la realitat econòmica és dura i ara necessitem reinventar-nos, rendibilitzar tot el que tenim.

Té feina, almenys, per als propers mesos?

Sí, i tant! El març començo a rodar una pel·lícula, però no en puc explicar res.

Per tant, encara hi ha aigua a la piscina a la qual es va llançar fa uns anys.

Però només un ditet, un metre, si em poso dret, m’arriba als genolls. I si algú treu el tap, aleshores malament.