Calígula, totpoderós, embogeix de dolor quan mor la seva germana i amant, Drusil·la. En constatar que la felicitat és impossible perquè res té sentit i la mort ens espera a tots al final del camí, el tercer emperador romà viatja directament a l'abisme i arrossega els qui l'envolten a compartir capricis, pensaments i destí. La reflexió sobre el poder i la condició humana que el Nobel francès Albert Camus va traslladar a l'obra de teatre Calígula, arriba aquest cap de setmana a Manresa en la producció protagonitzada per Pablo Derqui (Barcelona, 1976) després de triomfar al festival de Mèrida i al Grec de Barcelona, de fer temporada al Romea i d'iniciar una gira que «ens tindrà ocupats almenys durant un any, amb una estada a Madrid inclosa», explica l'actor català.

El Calígula que ens presenta Camus és un boig o un lúcid?

Tenia clar que per construir el personatge havia de defugir patologies i maniqueismes, no havia de crear un boig. L'havia de fer des de la lucidesa per comprendre per què parla de l'absurd de la vida després de patir el desengany de la mort de Drusil·la. Mario Gas tampoc volia que féssim un boig.

Com el van plantejar, doncs?

Havíem d'entendre el text i de fer-lo entendre. I defugir la bogeria el fa més interessant. Arribes a empatitzar amb ell per l'absurd i la falsa moral que tots patim o sentim en un moment o altre.

Calígula, però, té tot el poder i mata gent. És un capriciós?

És un noi de 29 anys que esdevé emperador i té el poder absolut. El discurs que fa té a veure amb els límits del poder, les jerarquies, la falsedat de les elits, la percepció de l'honestedat envers la justícia social, de la qual tothom parla i a l'hora de la veritat tothom escombra cap a casa. Capriciós? Sí, però des de l'extrema sensibilitat d'assumir que tots estem condemnats, que som infeliços i que morim.

Trista certesa.

Pretenem la bellesa i la moral, però la vida és passatgera. I ho assumim. Per això Calígula és capriciós, però també lúcid. Hi ha els dos extrems, és humanament difícil d'entendre. Calígula és com un debat amb potes.

Parlant d'ell, vostè ha dit que és un personatge que s'ha de suportar. Per què?

Sí, és així, perquè llença moltes preguntes, hi ha tanta reflexió que se'n va d'allò que és humanament assumible. No hi ha ningú que pugui viure amb tant mal humor dins seu. Fer aquest personatge vol dir suportar les idees que aporta i transmetre-les al públic per tal que arribin. No sé com dir-ho, és com tocar una partitura que mai arribes a copsar del tot.

Camus va escriure i reescriure «Calígula» abans i després de la Segona Guerra Mundial.

Hi ha un conjunt d'idees que construeixen un tot, és una reflexió circular sobre un mateix tema. El mateix Camus deia que en Calígula hi ha suïcidi sublimat...

Programat?

Sí, programat. Sembla que ell mateix empenyi els altres perquè l'ajudin en aquest propòsit.

Com a espectador, el «Calígula» de Camus ens fa pensar en el capitalisme, en la democràcia, en Catalunya, en els migrants... Perceben aquesta vigència?

El personatge de Calígula diu frases lapidàries, com ara «gobernar es robar, todo el mundo lo sabe». Això ho veiem cada dia. Calígula s'adona de la falsa moral que impera al seu voltant: retreu a la gent que li és propera que només es preocupi per les morts que causa ell pel seu caprici i no per les que evita no anant a la guerra, on mor molta més gent.

En part, creure que allò que t'és més proper és normal, no?

Però ell es refereix al fet que hi ha morts de primera i morts de segona.

Aquest paper marca un abans i un després en la seva carrera?

Problablement, el Calígula serà dels que més recordaré. La veritat és que causa un desgast molt fort que no havia viscut mai abans fent cap altre personatge.

I això que vostè ha interpretat papers tan contundents com el de Roberto Zucco.

Però no havia experimentat mai tanta intensitat com amb Calígula. A nivell físic, però també de text, perquè la paraula hi és molt controlada. Quan ja no el faci, el trobaré a faltar.

La paraula, diu. El seu personatge és pràcticament sempre a l'escenari.

Parla tota l'estona! No és un text de teatre contemporani sinó que s'inscriu en la tradició francesa de prioritzar la paraula, la paraula elevada. Per això, quan estàs fent el personatge, és important no perdre el fil. És cansat, però agraït.

I amb tanta presència, en quin lloc queda la resta de personatges de l'obra?

Calígula és com un monòleg o, millor dit, un fals monòleg. Tota la resta de personatges fan de mur dialèctic d'ell. Mario Gas era conscient d'això i per això va crear un grup sòlid. És com si fos un cor, però un cor de luxe, amb actors amb molta experiència que accepten donar aquest suport. És com si fossin secundaris, però si no hi fossin, Calígula perdria molt.

Pel que diu, el muntatge, sense Mario Gas, no seria el mateix.

És un director que et dóna molta confiança, té el cul pelat de fer teatre, fa mil anys que es dedica a això. I és conscient de la processualitat de les coses, de considerar la construcció d'un muntatge com un procés que cal cuinar a foc lent. Amb el pas dels mesos, ha anat apuntalant l'obra, ha anat creixent a partir d'una base ferma. Al Kursaal la veureu molt més afinada del que ho estava a l'inici.