«Reloj no marques las horas». L´estrofa musical del famós bolero bé marcaria la filosofia de vida de Dakhla (regió del Sàhara). La seva població es governa allunyada de la dictadura del rellotge instaurada a les ciutats occidentals, tant en el seu dia a dia com en l´evolució industrial i tecnològica. Diferents estils de conducta i desenvolupament...
Si decideix viatjar a Dakhla, el primer que ha de tenir en compte és que pot oblidar-se de seguir els seus costums horaris. Deixi el rellotge en lloc segur i adapti´s a l´onatge de la societat sahrauí. No li farà falta guiar-se pel que marquin les manetes de la seva esfera: si un dia té lloc un fet quotidià a una hora, l´endemà no necessàriament ha de passar el mateix.
No es refiï dels horaris d´obertura o tancament dels comerços, no existeixen. Per posar un exemple, en els cinc dies que he estat a la ciutat africana, vaig veure com tancaven unes quantes botigues que hi havia davant de l´hotel on em vaig allotjar segons el caprici del dependent. Una cosa impensable en qualsevol ciutat absorbida pel sistema capitalista.
La primera sorpresa que pot tenir -almenys a mi em va passar- és que durant les hores diürnes conviurà entre els carrers de Dakhla amb un nombre de persones que no provoca cap sobresalt en els seus sentits. El contrari del que li passarà quan es pongui el sol. Com si de Bram Stoker depengués, la majoria del poble sahrauí ocuparà les places i bulevards de Dakhla. Sense lluna no hi ha trasbals humà, encara que un cop arriba la mitjanit l´afluència començarà a disminuir.
Un altre dels costums que haurà de tenir en compte, sobretot si vol conservar la vida, és l´absència de respecte pels senyals de trànsit, com el sentit en què circulen els cotxes. Si el caprici d´un conductor l´impulsa a triar el carril esquerre per avançar a la carretera, haurà d´atenir-se a les conseqüències, tant si és vianant com un altre conductor.
Motor costaner
Més enllà dels advertiments costumistes, Dakhla està immersa en un desfasament evolutiu respecte al progrés industrial i tecnològic. La ciutat es nodreix essencialment del sector primari. La pesca és el principal motor econòmic de la regió sahrauí, espoliada dels seus recursos marins com a conseqüència de la Marxa Verda. «Abans del 1975 tiraves una pedra al riu d´Or (zona oberta de l´Atlàntic) i en treies deu peixos, ara et pots passar una hora esperant perquè algun piqui», explica Ahmed Mousard, un pescador de la ciutat.
Un efecte que porta a col·lació la mateixa reflexió del pescador: «El Marroc ens roba. El 80 % del que produïm aquí va fora de la ciutat». I d´això es dedueix que l´ocupació militar que el Regne del Marroc exerceix sobre Dakhla impedeix que els recursos econòmics amb què podria fer ús d'un desenvolupament sostenible sigui possible.
La pesca és el seu motor més important. L´arribada de vaixells al seu port és incessant. Descarreguen la captura, molta d´arrossegament i amb explosius, i tornen a salpar. Mentrestant, una epidèmia de camions congeladors fan la ruta cap al nord per un camí dels més calorosos del planeta. Precisament la refrigeració és un dels problemes de la regió, desproveïda d'una bona qualitat d´aigua, es desaconsella ingerir qualsevol producte que estigui en contacte amb el gel que produeixen a Dakhla.
Així mateix, la costa sahrauí també actua com a motor econòmic quant a turisme. La pràctica de kitesurf (surf d'estel) està en auge i atreu nombrosos amants de la planxes i l´estel per aprofitar les ràfegues de vent que bufen per les seves platges. Dakhla Attitude és una autèntica mina d'or, que a partir dels pròxims mesos repercutirà en l'obertura de noves línies aèries de diferents punts d'Europa. Això sí, caldrà tenir en compte la capacitat que pot abastar el seu aeroport, d'una sola pista, i la resposta perquè els seus vols arribin en hora.
