Xauen, Chauen, Chaouen, Chefchauen... Al nord del país veí, i enclavada a 600 metres d'altura entre dos cims de la serralada del Rif -el Tisouka, de 2.050, i el Megou, de 1.616- que donen nom a la ciutat que significa: «Mira les banyes», va ser considerada durant segles una urbs sagrada, on es prohibia l'entrada als estrangers. En l'actualitat, aquesta destinació acull multitud de turistes i hippies després de l'obertura a l'exterior a partir del 1920, quan París i Madrid es van repartir el Marroc amb el tractat de Fes i aquesta part del país va passar a formar part del Protectorat espanyol.
Terra de les cabiles berbers, a les seves muntanyes i als seus peus recalen musulmans i jueus procedents d'al-Àndalus en acabar la Reconquesta. Ha preservat intactes moltes de les seves tradicions, com la indumentària, amb vestits blancs i vermells i un vistós barret de palla amb acolorides borles de llana. Encara que, sens dubte, els seus carrers emblanquinats de color blau i blanc de traçat irregular, més propi dels pobles costaners, ha dotat Xauen d'una personalitat pròpia, que es veu reflectida en tot el seu conjunt, i que l'ha portat a convertir-se en una de les ciutats més fotografiades del país, per no dir la que més. Un color que, segons expliquen les llegendes, va començar a utilitzar-se per espantar les mosques, encara que també es diu que els jueus el van utilitzar per reemplaçar el verd de l'islam.
La torre octogonal de la Mesquita Gran s'eleva davant de les muralles de l'alcassaba. Al seu voltant s'estén la medina, el gran atractiu de la ciutat. És un paradís de blaus celestes, anyils, intensos, suaus... Totes les tonalitats que es puguin imaginar cobreixen les parets, portes, testos, terres de les cases -fins i tot de vegades el paviment dels carrers sense sortida- i fan inevitable sentir-s'hi atret, sobretot en un dia clar, en què es fusiona amb el cel.
El passeig pels seus carrers està amenitzat per les acolorides botigues i per la feina dels artesans, molts dels quals tenen el seu propi taller al barri antic de la ciutat i ofereixen tota mena de productes autòctons i altres de gastronòmics: hortalisses, fruites, el formatge de cabra -tota una especialitat del lloc-, espècies de tots els colors...
La plaça d'Uta el Hammam és el centre neuràlgic i el punt de partida per començar a conèixer la ciutat. Des dels seus cafès, terrasses i restaurants, mentre es degusta un deliciós te a la menta, es poden contemplar dues de les meravelles de la ciutat: la Mesquita Gran, del segle XV, i l'enorme cedre, símbol de les muntanyes del Rif. Construïda el 1471 pel fundador de la urbs, té un jardí amb palmeres pel qual s'accedeix a les tor-res. Des de les seves quatre altures un pot recrear-se en la vista de la ciutat, fotogènica i serena.
Darrere, es troba l'alcassaba, així com l'antic barri jueu, mallah, que es creua per arribar a una altra de les places representatives del nucli antic, el Makhzen . La medina de Xauen, que conserva intactes les seves muralles del segle XV, té set portes d'entrada. Des del Makhzen, es pot agafar un carreró que es dirigeix a la porta de Bab el-Ansar i després hi ha la font Ras el-Maa, el barri dels safaretjos, amb la plaça de Sebbanin i la seva mesquita també del segle XV.
Vida més enllà de la medina
Però encara hi ha més coses per veure fora d'aquest regne blavós. Des del barri Al-Onsar hi ha un sender estret que porta a la mesquita del Buzafar, que en àrab significa «gran mostatxo», perquè el seu constructor va ser un home amb un gran bigoti. Malgrat la pujada, es fa ràpid i té la seva recompensa final: gaudir de l'edificació blanca, coneguda també com la mesquita espanyola, perquè van ser aquests els que la van construir a final dels anys trenta per a la població local. El millor, sens dubte: les vistes del conjunt de la medina de Xauen i el poder del blau.
