´No sóc dels que entren als llocs per figurar´

President de la Cambra de Comerç de Manresa. Nascut el 16 de juny del 1960 a Manresa, és el gran de quatre germans i pare de tres fills. En ell s'ajunten dos cognoms coneguts de la indústria manresana, ja que és nét del Casals d'Elèctrica Casals Cardona i del Perramon de les cintes. Continuador de l'empresa paterna, ha arribat al capdavant de la Cambra accidentalment, quan el president Rosell va fer el salt a presidir Caixa Manresa

"Els meus dos avis eren molt coneguts a Manresa, tots dos havien format part del comitè executiu de la Cambra: Ramon Casals Cardona i Maurici Perramon Casasayas. El meu pare, Joan Casals Noguera, va desenvolupar activitats molt més enllà de la comarca, fins i tot d'abast mundial, tot i que l'empresa que va fundar i que ara jo dirigeixo la va radicar a Manresa: Casals Cardona Industrial. Potser no és gaire coneguda perquè treballa poc per a la comarca. Va néixer fa més de 50 anys per fabricar maquinària amb materials plàstics per a indústries que utilitzen productes químics: una tecnologia que ell havia conegut en viatjar pel món com a enginyer però que era desconeguda aquí. Però de seguida va engegar una segona activitat, que ara és molt important però llavors era molt incipient: dissenyar equips i plantes completes per descontaminar l'aire, pensant sobretot en emissions de vapors i xemeneies de fàbriques que treballen amb productes químics. Ara aquesta és la nostra principal activitat, tot i que l'altra encara és molt important".

El seu pare va ser candidat en unes eleccions.
Sí, al Parlament Europeu, en un lloc de suport.

I va publicar nombrosos articles en premsa.
Era prolífic escrivint. No fa gaire rellegia articles seus on deia que la manera com s'estava enfocant l'economia acabaria en una crisi per a la qual ja donava la solució. Tenia idees genials que no han estat gaire conegudes. I era socialment molt actiu: va ser de la Cambra, de l'associació d'enginyers, fundador de la Pimec...

Vostè és nascut a Manresa...
Tot i que he viscut bastant a Barcelona, on he fet la major part de l'escola i els estudis universitaris. El pare tenia l'empresa a Manresa i en supervisava el funcionament, però ell vivia a Barcelona, on treballava d'enginyer industrial. Era un gran tècnic, i el cert és que va poden compaginar les dues dedicacions. Jo vaig estudiar enginyeria industrial sense que ningú em forcés, i vaig estar dubtant perquè també m'atreia la medicina.

Va fer la tria pensant de continuar el negoci familiar?
No. La trio perquè m'agradava i m'agrada la tècnica, i provo de mantenir-me al dia, tot i que a l'empresa em dedico a la gestió. Em va anar bé fer un màster a Esade. Hi ha una tercera pota dels meus interessos que he cultivat de manera no acadèmica, que és tot el referent a la Història. Fa molts anys que dedico molt temps lliure a llegir-ne material. Et dóna una visió àmplia, et fa adonar que moltes coses es repeteixen. Fa poc he estat a Roma i m'ha fet pensar que fa dos mil anys vam ser capaços de fer meravelles i després vam fer la reculada de l'edat mitjana. Un es planteja si no estem arribant a una situació del mateix tipus i si som a les portes d'una altra edat fosca.

Quan torna a Manresa?
Acabo enginyeria, faig el servei militar i en tornar em poso a treballar a casa i alhora començo el màster d'Esade. De fet m'havia plantejat fer una estada a l'estranger, però a casa estaven muntant una nova empresa i el meu pare em va oferir d'implicar-m'hi. Des de petit passava els estius fent coses a l'empresa, i he fet de tot: des d'empènyer carretons al magatzem fins a l'oficina de disseny. El meu pare no m'ho va dir mai, però crec que la seva il·lusió era preparar-me perquè el succeís, i així va ser: quan ell va arribar a l'edat de jubilació, el consell d'administració em va oferir el càrrec. Vaig tenir la sort que el pare, amb molta visió, va dir-me: fes com si jo no hi fos, però si ho necessites seré aquí. Ho recomano: saps que tu has de prendre les decisions però que, quan trobis a faltar experiència, tens un punt on anar a buscar una indicació.

De més jove va formar part del món associatiu?
He estat molt temps monitor al Mijac de Manresa, i sóc soci del CECB des de fa molts anys, però solc sortir pel meu compte amb amics d'altres indrets. M'he recorregut moltes muntanyes de Catalunya, i he fet la majoria de cims més emblemàtics dels Pirineus; l'Aneto i la Pica d'Estat els he pujat diverses vegades. Les meves vacances solen ser als Pirineus, perquè tota la família compartim l'afició.

Ho deia perquè la gent que es posa al capdavant d'entitats sol tenir un passat associatiu.
És cert que algunes persones som més inquietes en aquest aspecte. Vaig estar al Mijac fins després de la universitat. Llavors va venir aquella etapa en què un es casa, tens fills, et dediques molt a la família i t'apartes d'altres activitats. Després d'aquest parèntesi vaig començar a entrar en el món de les patronals i em vaig començar a embolicar. No sóc dels que entren als llocs per figurar sinó per involucrar-m'hi, i quan t'impliques et van donant més feina.

Com arriba a la Cambra?
Entro al ple el 2002 per mitjà de les patronals. Pimec em va proposar ser part d'una llista conjunta amb la Federació Empresarial, perquè era una persona de consens. Al final no va poder ser, però com que ja hi estava compromès vaig entrar per Pimec. Vaig entrar a la comissió de comerç exterior, que presidia Manel Rosell, amb el qual som parents polítics, i quan va decidir presentar-se a president em va demanar que fos el seu vicepresident. Hi vaig haver de rumiar, perquè suposava treure hores de la feina i la família, però el projecte era engrescador i vaig acceptar. I ara m'ha demanat que em quedi al seu lloc per acabar el mandat i tancar-lo correctament, justament perquè és un moment dur per a les empreses en el qual la Cambra ha de continuar sent molt activa.

No és el millor moment.
No ho seria si busqués una vida plàcida i sortir a les fotos, però som aquí per ajudar les empreses, per donar idees, per buscar oportunitats per al territori, i en aquest sentit ara és el moment en què hi ha més feina per fer.

Hi ha prou compromís de l'empresariat de la comarca amb les seves institucions?
Sempre n'hi pot haver més, però hi ha un grau de compromís bastant elevat d'una part de l'empresariat. També és cert que no sempre les institucions sabem explicar ben bé el que fem. De vegades als empresaris ens costa explicar el que pensem, i he descobert que no és tan difícil. Jo tenia coses per dir i no sabia on; en vaig parlar amb Gonçal Mazcuñán, que era el director de Regió7, i des de llavors periòdicament es van publicant els meus articles.

Tradicionalment l'empresari català ha tingut timidesa per mostrar-se.
És bo que la gent sàpiga el que es fa, encara que t'arrisquis que et critiquin. De què serveix fer les coses ben fetes si no ho dius? I de què serveix amagar-te si les fas mal fetes i ningú no et pot donar idees per corregir-ho?

Hi ha cultures en què l'empresari està orgullós del que aconsegueix i ho pregona als quatre vents.
Aquí hi ha de tot, però som d'una cultura que valora la modèstia, on tothom considera que fer les coses ben fetes és el seu deure i no cal publicitat. És una posició coherent però té un petit problema: que per no conèixer les coses es perden oportunitats, de millorar o d'ajudar a millorar un altre. Però molts no es volen arriscar que els mirin quan s'equivoquen.

Potser la nostra cultura castiga massa aviat el fracàs.
En la nostra cultura passen coses com ara que molta gent es guarda l'opinió quan s'ha de prendre una decisió, i quan ja s'ha pres, llavors la critiquen. A la meva empresa vull que la gent opini abans de les decisions, per tal que sigui una decisió compartida. Qui té por del risc d'equivocar-se no serà mai un bon dirigent, perquè dirigir és equivocar-se. Als meus subordinats els admeto que s'equivoquin, però els demano que facin les coses obertament, que les discuteixin, que les hagin rumiat bé.

Potser tendim a callar perquè hi ha qui no tolera la crítica.
A mi el que em sabria greu seria que em critiquessin a la meva esquena i sense donar-me l'oportunitat d'aprofundir en les seves raons de la crítica.

Els grups tancats contribueixen a un clima enrarit de crítiques a l'esquena. Li sembla que a Manresa persisteixen les capelletes i els favets i tremendos?
Em sembla que hi ha molta més obertura. Persisteixen algunes capelletes però també hi ha molts grups molt més oberts i hi ha molt més diàleg. Es pot millorar? Naturalment! Tot és millorable.

Esmentava que el 2002 no es va poder fer una candidatura patronal conjunta a la Cambra.
Però el 2006 sí. Hi ha decisions que s'han de prendre en el seu moment, perquè és quan poden funcionar. El cert és que el fracàs del 2002 va fer reflexionar les persones, i el 2006 es van entendre.

Com veu la moral de l'empresariat de la comarca?
Hi ha de tot. A nivell de col·loqui tothom es queixa, però quan grates una mica veus que una bona part de l'empresariat, malgrat els bancs, malgrat l'administració, malgrat tot plegat, pensa que ja n'ha passat d'altres de molt dures i que aquesta també la superaran. Aquesta moral positiva, però, no acaba d'expressar-se perquè encara hi ha un fons de dubte.

No estem una mica baixos?
D'iniciativa, n'hi ha. Em preocupa més que en les generacions que vénen al darrere està baixant la proporció dels que volen ser emprenedors. Potser s'ho plantejaran quan toqui! Sense empreses, la resta no funciona, i per això cal que hi hagi interès per crear-ne. Formo part d'un grup que anem als instituts per explicar l'experiència de ser empresari, i dir-los que el principal és tenir idea i empenta: la resta ja l'aniran trobant, i entitats com la Cambra els ajudaran.

I com reaccionen, els estudiants?
Notes que els interessa allò que els expliques, i els professors ens demanen que hi tornem. De fet, els expliques vivències, començant per quan teníem la seva edat. Explicar les vivències amb una certa extensió sempre és interessant, i ara no es fa tant com abans.

Les administracions estan a l'altura del moment?
Les administracions no estan fent el correcte, ni la catalana ni l'espanyola, però ho relativitzo perquè a la resta d'Europa, als Estats Units i a la Xina, estan aplicant les lliçons de la història i estan intentat evitar que es repeteixi el que va succeir després del 1929, que va portar a la guerra. Ens en sortirem? Segur que sí. Costarà més o menys? Altres països estan remuntant, però nosaltres trigarem més perquè no ho fem bé.

Què farem en una comarca sense Pirelli i sense caixa?
Sense caixa no estarem; en tot cas en tindrem una de més àmplia.

Però estan canviant alguns grans referents de la comarca.
El problema és aconseguir que hi hagi iniciativa i s'emprenguin coses noves. Ja sabem que hem perdut pes a Catalunya i que hem perdut algunes empreses referents, i el que hem de procurar és que se n'implantin d'altres, hem de reclamar les infraestructures i les facilitats necessàries, i hem de sortir a vendre la comarca, a buscar implantacions.

I ho sabem fer?
En tot cas la Cambra s'hi esforça, en allò que li toca.

I les altres institucions locals i comarcals?
Hi ha un problema que es veia a venir però que no han sabut preveure, que és la manca de finançament dels ens locals, i això els distreu massa de l'objectiu important, que és pensar en la progressió de la comarca. Les institucions locals es van acostumar a viure d'uns ingressos que han caigut, no han reaccionat prou a l'hora d'estalviar, i no els quadren els números. Gasten molta energia en això, ja que no podem pas deixar que facin fallida, però haurien de dedicar més temps a fer accions conjuntes (que també és una mancança) per vendre la comarca, portar noves activitats, ajudar els que tenen noves idees... Ja està bé que vulguem ser pioners en biotecnologia, però si només parlem d'això ens oblidarem que la major part de la gent treballa en els serveis i la indústria, i que tenim algun potencial turístic.

Aspira a continuar al càrrec en el proper mandat?
No tinc la resposta absoluta. Tinc la sensació que quedaré molt lluny d'haver pogut fer una feina massa completa i que la meva inquietud em dirà que em torni a presentar. Però si veig que hi ha un candidat que porta moltes idees i molta empenta, i fins i tot em vol al seu equip... Jo vinc a treballar, no vinc a estar la capdavant si no és necessari. Suposo que aquesta decisió la prendré cap al gener o el febrer, que és quan toca.

Ha pensat de dedicar-se a la política?
Si les lleis electorals canviessin radicalment, no diria que no. Però els partits polítics s'han convertit en unes màquines on prevalen moltes coses abans que la voluntat de servei, i no m'interessa. Sé perfectament que a dins dels partits hi ha molta gent amb voluntat de servei, però a l'hora d'elaborar les llistes prevalen altres coses. I no entenc com és que ens obliguen a votar la llista sencera. M'agrada molt més el sistema de cir- cumscripcions petites on saps qui et representa.