´Quan va esclatar la crisi, ningú no tenia cap pla´

Assessor econòmic especial de la Comissió del Tresor del Parlament britànic. La diferència entre els que reclamen haver vaticinat la crisi del crèdit i Roger Bootle, és que Bootle va posar els seus auguris per escrit. El seu llibre Money for Nothing es va publicar el 2003, va ser traduït al japonès i a l'alemany, entre altres llengües, i avui és reconegut en el sector financer com el text que va anticipar la crisi

Periodistes com l'influent editor econòmic de la BBC, Robert Peston, han dit de Roger Bootle que és "la veu més autoritzada de la City de Londres". A mitjan octubre va sortir a la venda el seu nou treball, "The Trouble with Markets. Bootle ha mantingut una extensa relació professional amb la City de Londres des de ????. Ha estat director del grup d'economistes del banc HSBC i ara és director de gestió de la consultora Capital Economics. A més, és assessor econòmic especial de la Càmera dels Comuns, a Westminster, i de Deloitte. En el seu informe més recent, adverteix els seus clients que l'entusiasme davant la recuperació de les borses és ingenu, i que els impagaments hipotecaris i de la propietat comercial infligiran nous cops a la banca internacional.

La crisi del crèdit, que va explotar el ????, és la primera fallida de l'era de la globalització?
No acabo de veure la relació directa entre el fenomen de la globalització i la crisi hipotecària, encara que suposo que podríem argumentar que el fet de trobar-nos enmig d'un procés de glo- balització, un procés que a dia d'avui és insuficient, té una part de culpa en la gestació de la crisi per la qual travessem. Les finances estan pràcticament globalitzades però no el seu govern, de manera que les autoritats monetàries i les institucions reguladores són nacionals però el capital i els diners són internacionals. M'aventuro a pensar que aquesta confusió no pot durar molt més, que les forces de l'economia no ho permetran. Progressivament, els reguladors tindran una naturalesa internacional, fet que donarà una embranzida a l'estabilització dels mercats. Per descomptat, la situació podria revertir en la direcció contrària: l'increment del proteccionisme, tant en el mercat in- mobiliari com en els mercats financers, igual que va passar els anys trenta, després del daltabaix de ????. Espero que no sigui així, però el perill existeix. La pressió d'acontentar una demanda popular que urgeix els seus mandataris a la defensa de la pròpia indústria podria conduir a legislacions equivocades.
Llavors, quina és la seva rèplica als que culpen la globalització del capital de causar bombolles i desequilibris?
L'única responsabilitat de la globalització en la crisi del crèdit és la rapidesa i l'àmpliament que s'ha expandit. Però, vegem, què hagués passat si els mercats financers no estiguessin globalitzats? El sector hipotecari nord-americà hauria escalat sense control fins a implosionar, i les finances i la banca haurien rebentat, i si bé la resta de països occidentals no s'haurien vist afectats immediatament, s'ha de recordar que tots contenien la seva pròpia bombolla. El boom a Espanya era insostenible, els preus de l'habitatge al Regne Unit eren absurds i la complicitat dels bancs ha estat enorme en ambdós casos. Pel que fa als altres membres de la Unió Europea ... potser la banca alemanya és l'única que s'hagués salvat de la caiguda, en evitar els productes de crèdit complex contaminats amb valors subprime. Amb tot, sense una solució globalitzada, la recuperació també seria molt més lenta per a tots. S'ha de tenir molta cura quan es parla d'aquest tema, perquè les ideologies i les teories econòmiques tendeixen a col·locar les societats humanes en petites caixes. I això encén conflictes, perquè no hi cabem, en aquest tipus de reduccions.
Hi ha un sector creixent de l'opinió pública que, després del ????, dubta sobre si cal reformar el capitalisme o si seria menys dolorós rematar-lo.
Acostumo a dir que les coses importants en la vida sempre són estranyes, sap? Cal analitzar-les abans de comprendre-les: és difícil imaginar un país controlat sota un sistema socialista en què puguem trobar una veritable democràcia, però és cert que règims autocràtics han sabut adaptar les seves economies a certs tipus de capitalisme, com és el cas de Xina. El capitalisme, no obstant això, és un element bàsic per a la democràcia perquè la ciutadania ha de posseir instruments autònoms per guanyar-se la vida i comptar amb la capacitat d'oposar-se a l'Estat. Les eleccions per si soles no garanteixen una democràcia; li diria més, només són un mal necessari -en ocasions, produeixen personatges ridículs, o fins i tot tirans. Les defenses naturals de la democràcia són un cos judicial independent, una premsa lliure i capitalisme en el major grau possible, però mai un govern gran.
Llavors, creu que és desencertat assenyalar el llegat pro-desregulació dels mercats, de l'època Reagan-Thatcher, com la llavor de la tempesta actual?
En el seu moment, vaig estar d'acord amb moltes de les polítiques que ambdós van promoure: per què el Govern i la indústria han de sotmetre's al xantatge d'organitza- cions sindicals capaces de paralitzar l'activitat d'un país a voluntat?, quina és la finalitat de l'Estat en la producció de l'acer, exactament?, per què un govern ha d'usar el sistema fiscal a plaer, castigant la iniciativa empresarial i la victòria sobre els competidors? Hi ha moltes àrees en què la desregulació ha estat una fórmula molt correcta.
Però vostè mateix sembla reconèixer la capacitat destructiva del capitalisme; el subtítol del seu llibre és "Salvant el capitalisme de si mateix".
Una lliçó que s'hauria d'haver après amb la crisi del crèdit és que l'essència de les finances és diferent a la resta de l'economia Si s'abandonen els mercats del capital a la seva sort, la conseqüència és el sorgiment de la classe de cowboycapitalista que ha enfonsat les finances mundials. Sis anys enrere, jo demanava un govern prou fort com per contenir els excessos... Amb tot, un govern fort no significa un govern gran.
Com hauria frenat un govern petit l'enfonsament de l'economia britànica, o la nord-americana, o l'europea?
El problema és intel·lectual, són les idees sobre l'eficiència dels mercats financers les que han fallat. El principi que "els mercats funcionen per si sols" l'havia assumit fins i tot l'esquerra: recordi que va ser el ministre d'Economia Gordon Brown, avui primer ministre, qui va dir "s'ha acabat el cicle del boom i la crisi"... res més lluny de la veritat.
Té alguna pista sobre on ha anat a parar la pluja de diners procedents dels programes d'estímul estatal?
Quan va esclatar la crisi, ningú al govern -en cap govern- tenia preparat el pla A. No hi havia pla A, no hi havia un pla previ, ni cap pla d'urgència. Permeti'm que ho repeteixi: no hi havia cap pla. La solució adoptada ha estat la segona millor possibilitat, un error.
Un error inevitable?
Miri, el que ens ha d'importar és que sense el capital dels estímuls governamentals, l'economia global seria ara una autèntica tragèdia. Sovint, aquests dies escoltem que "no podem pagar la nostra sortida de la crisi amb la despesa pública". De quina altra forma es dóna el "cop de porta" a una recessió? Si la producció i els ingressos han de créixer de nou, algú ha de gastar més. És una qüestió de lògica. Però s'ha concedit bona part dels diners als bancs, i els bancs tenen els seus propis interessos. Sempre. Des del primer moment, vaig ser partidari de nacionalitzar totalment el sistema bancari britànic per un període de temps limitat. Crec que el diputat liberal-demòcrata Vince Cable ho ha explicat a la perfecció quan va dir a la Càmera dels Comuns que la proposta de protegir el capital de les institucions bancàries era "un cas clàssic de privatització dels beneficis i socialització de les pèrdues".
És factible el control governamental sobre els bons de la indústria financera?
La descripció que ens ha donat el ministre britànic d'economia Alistair Darling sona raonable. Cal impedir que els fons que els bancs acumulen per als seus programes de bons posin en perill la fulla de balanç de les institucions. La qüestió és la utilitat de la mesura: si la pretensió és prevenir les bombolles, no ho farà; si l'objectiu és censurar els riscos dels mercats, és contraproduent, perquè les borses necessiten el risc per funcionar correctament. Cal entendre el sistema per millorar-lo.
Lord Turner, nou responsable del regulador financer, ha declarat que és necessari forçar el sector financer a complir amb la seva "responsabilitat social". Hi està d'acord?
L'equació "capitalisme és igual a cobdícia" no té cap sentit, és una crítica completament infundada i profundament enganyosa. Per jutjar el capitalisme, cal tenir en compte el context històric i social en què sorgeix, i en què es desenvolupa. A la Gran Bretanya del segle XIX, per exemple, es tractava d'un moviment protagonitzat per un grup d'emprenedors agressius, avariciosos, i bastant brillants, per cert, que en la seva majoria provenen d'una secta protes- tant amb un sòlid compromís social; són quàquers, i la seva activitat està lligada estretament a les seves conviccions col·lectives. Després de la segona guerra mundial, tota teoria econòmica ha tingut el seu origen als Estats Units, i això és vàlid també per a l'afirmació que Thatcher va fer famosa: "No existeix el que anomenem", sinó un grup d'individus. Ara bé, el capitalisme no el defineix només el govern Thatcher. La caricatura de les borses on la gent amuntega diners no encaixa amb la seva contribució real a la riquesa de l'economia dels països en el seu conjunt.
En un recent article per al diari The Daily Telegraph, vostè felicitava l'actual primer ministre per haver-se oposat a l'entrada del Regne Unit en la unió monetària europea, mentre que Tony Blair pressionava en aquest sentit. Tan poca confiança li inspira l'euro?
Els meus sentiments respecte a la Unió Europea són confusos, ho han estat sempre. D'aquí a deu anys, si l'euro encara perdura, caldrà preguntar als països membres quina és la seva conclusió sobre la decisió d'abandonar les seves monedes. Per al Regne Unit, no és una bona idea, i menys en les circumstàncies actuals.