Aquest país té més futur del que sembla, sempre que es facin els deures que toquen. Perquè la festa econòmica de començament de la dècada no tornarà mai més. Tanmateix, i tot i que el present és ple d'incerteses (no sabem en què acabarà la bombolla immobiliària; la política econòmica que s'ha exercit fins ara està esgotada; la reforma laboral és insuficient), la recuperació és a prop. De la recessió, com a mínim, perquè el final de la crisi és un altre dels misteris insondables.

Aquest panorama va dibuixar la XV Jornada d'Economia, que plantejava com a tema "Què hem après en aquests dos anys?". La trobada buscava un diagnòstic sobre l'origen de la crisi per plantejar mesures que evitin que la situació es repeteixi en el futur. Escoltats tots els ponents, no sembla que n'haguem après prou perquè hi hagi unanimitat en el pronòstic. Es coincideix que, globalment, cal exercir més control sobre el sistema financer, i, a Catalunya i a Espanya, reduir el dèficit públic, reformar el sistema de pensions i reformular el mercat laboral. S'insisteix que cal apostar per la formació, la innovació i l'exportació i s'admet que el gegant xinès serà l'amo econòmic del segle. Una radiografia, per tant, coneguda, perquè ha estat repetida amb insistència per experts i responsables empresarials en els últims temps. És la tonada de la recuperació econòmica. Una lletra convincent que topa amb un problema: no s'acaba de trobar el ritme adequat per posar-la en solfa.

El repte és, vista la jornada d'ahir, que tots els bons propòsits es concretin i que, efectivament, tant el sector públic com el privat "facin els deures", una apel·lació insistent en tot el discurs sobre els motius de la crisi i les seves possibles sortides. Amb tot, hi ha símptomes (ahir es van evidenciar a Sant Benet) que no tot serà tan fàcil. D'una banda, perquè els dirigents econòmics (representats ahir pels exsecretaris d'estat Luis de Guindos i David Vegara, a més del conseller Antoni Castells, que va intervenir durant el dinar) reconeixen que "no és fàcil ser el rondinaire de la festa, encara que sàpigues que si es continua bevent després vindrà el mal de cap", tal com va confessar De Guindos. Vegara, per la seva banda, va reconèixer que en el futur els governs hauran de ser "més preventius i més pedagògics". Dels dos discursos traspuava una poc saludable displicència del poder.

Un segon símptoma va ser el reconeixement, per part del catedràtic d'Economia de la UPF José García Montalvo, que la crisi actual ho és també dels economistes. A banda d'una fallada genèrica dels incentius que han de moure el motor econòmic ("incentius perversos", en va dir García Montalvo), la crisi ha servit per evidenciar que els economistes també tenen interessos, i que sovint les prediccions es fan més per influir que no pas per encertar-la. García Montalvo reclamava, doncs, més "independència" als seus col·legues.

Si els polítics no van fer la feina quan tocava i els economistes falsegen els pronòstics en funció del seus propis "incentius perversos", què queda? Un empresariat local (que ahir omplia, amb més de 400 persones, la sala Montserrat de Sant Benet) que es baralla dia a dia per sortir de la tempesta i que exigeix més finançament que receptes, més facilitats per exercir la seva feina que traves burocràtiques.

Escoltada la Jornada d'ahir, la coincidència d'interessos entre l'acadèmia econòmica i la classe política, d'una banda, i l'empresari, de l'altra, no sembla fàcil. L'interès és compartit, però falta diàleg. Jornades com la de Sant Benet ajudarien a afermar-lo si el protagonisme no fos tan absolut dels ponents, que sembren el vent d'idees que després s'esfumen i no es poden recollir.