L'economista Antoni Serra i Ramoneda va destacar, ahir a Igualada, Bankia com "el gran problema del sistema financer espanyol". Ramoneda va dir que l'entitat financera "no podrà sobreviure sense canvis, per molt que el seu president, Rodrigo Rato, demani un tracte diferencial al ministre d'Economia, Luis de Guindos". L'expresident de Caixa Catalunya (1984-2005) va citar Bankia com l'exemple d'un "procés de fusions estranyes, sense cap lògica prèvia i fruit de l'atzar i les pressions polítiques". Segons ell, és la causa d'un "mapa que encara trontolla i requereix més operacions".

Ramoneda va recordar que el Banco Financiero y de Ahorros (propietari de Bankia i entitat resultant entre Caja Madrid, Bancaixa, Caixa Laietana i quatre caixes més) deu 4.700 milions al Banc d'Espanya, el 7% del seu capital, després d'acollir-se al FROB. "La premsa madrilenya es va felicitar per passar La Caixa en dimensió, però algunes de les 7 caixes de Bankia estaven corcades i ara tenen un gran problema". L'economista també va criticar com, mentre un dels arguments del Banc d'Espanya per exigir les fusions entre caixes va ser l'excessiva influència política sobre elles, que en molts casos continua a les noves entitats. "Bankia és dirigit per Rodrigo Rato, un problema polític pel seu pes al PP, i acompanyat per expolítics com Ángel Acebes al consell d'administració".

Ramoneda va dir desconèixer-ne el desenllaç, si bé va analitzar diversos escenaris: "una opció seria trossejar Bankia i anar partint i venent oficines", mentre que "la fusió amb el BBVA és un matrimoni que no ha prosperat". En tercer lloc, va considerar una fusió amb La Caixa com "una operació perillosa per a Catalunya però complicada, perquè l'actual seu social de Bankia és a València". Segons Ramoneda, un trasllat legal o de facto difícil d'acceptar per totes les parts, quan a més les caixes valencianes reclamen centralitat.

Ramoneda va repassar els 5 arguments bàsics del Banc d'Espanya per acusar les caixes com el punt feble del sistema creditici espanyol, "un canvi sobtat d'opinió" i justificar el canvi de model. "Una transformació indirecta de les caixes en bancs", segons ell.

Va reconèixer dues amenaces prèvies a la crisi: l'excés d'oficines i la lenta erosió del sistema de govern. Ara bé, va desmentir l'excés del nombre de caixes basant-se en el model alemany, i va alertar sobre l'impacte futur que pot comportar el canvi de naturalesa jurídica de les caixes amb l'argument d'aconseguir més recursos. "A poc a poc, els nous bancs tindran vida pròpia i baixarà la participació de les caixes fundadores, mentre els nous inversors cercaran interessos diferents als tradicionals".

Ramoneda va citar La Caixa com l'excepció positiva: "un banc català que apareix al Financial Times", si bé va alertar del perill d'adoptar el model italià. "La presència d'inversors com el multimilionari Carlos Slim, avui amb el 5%, anirà creixent amb les ampliacions de capital. No sabem quan, però La Caixa podria deixar de ser el soci majoritari en el futur. És inevitable", va concloure.