P

arlem molt de les balances fiscals, i, tot i ser una qüestió molt complexa, tothom s'atreveix a treure'n conclusions rà- pides.

En termes generals, l'obtenció d'una balança fiscal consisteix a calcular, per una banda, els impostos i tributs de tot tipus que paguen els residents en un territori a un nivell de Govern concret i, per l'altra, tota la despesa d'aquest mateix nivell de Govern en el territori.

Per exemple, la balança fiscal de Catalunya amb l'administració central de l'Estat s'obtindria calculant el que paguen els residents a Catalunya al Govern central en impostos, taxes i altres, i quants diners tornen al territori català, mitjançant la mateixa administració central, que ho gasta directament o bé perquè el transfereix als governs autonòmics (com en el nostre cas) o als seus habitants, empreses i institucions.

A casa nostra (tot el territori de l'Estat) s'hauria de fer la balança fiscal amb la Comunitat Europea, de la qual cosa no parla gairebé ningú.

Al concepte no cal que hi fem esment per la seva complexitat: els criteris de solidaritat entre autonomies, els d'inversió, no són equiparables percentualment en termes tan calents con la sanitat. La despesa per capita entre autonomies ofereix diferencials de 319 euros (entre País Basc i Andalusia) Catalunya, que el 2008 ocupava el sisè lloc, per la cua, ha caigut al cinquè. Tot plegat serveix, entre altres qüestions, per calibrar que el nivell de despesa el determina la comunitat autònoma, per se o per atendre serveis traspassats. Això explica un dels problemes del debat, en deixar una tolerància important a les decisions de despesa pública.

En elaborar un estudi sobre ingressos i pagaments d'un àmbit determinat del sector públic, no ens hem de preguntar qui són els pagadors o receptors directes dels ingressos i despesa, sinó qui suporta efectivament la càrrega dels ingressos fiscals i qui es el destinatari de la despesa.

El debat de les balances s'ha accentuat per la decisió anunciada d'introduir-hi un nou sistema de càlcul. Si els mètodes de sempre s'han de mantenir no hauria d'existir cap inconvenient. Qualsevol mètode pot ser útil per llançar-se'l mútuament pel cap.

Recordo que, ja fa uns quants anys, un molt bon amic i company, Alexandre Pedrós (a.c.s.), catedràtic d'Hisenda Pública de la UB i síndic de comptes, en un dinar, i sobre un paperet del restaurant, em va fer amb les mateixes dades, diverses versions d'una teòrica balança fiscal, totes correctes, discutibles i defensables, no políticament si no tècnicament. Em va vacunar per sempre més respecte del que ara veig i llegeixo.