E

l creixement de l'economia és capital per crear ocupació, generar riquesa, reduir el dèficit públic, atenuar l'elevat endeutament i eludir l'amenaça de la deflació. Així que tot el que permeti créixer ha de ser benvingut.

Però l'economia espanyola necessita créixer més i millor perquè la magnitud dels llastos que acumula són fastuosos: el 2n índex més alt d'atur de l'OCDE, la taxa més elevada d'atur juvenil, l'únic país de l'eurozona amb dèficit primari, el setè deute públic més alt (97,7% del PIB), la 2a economia que més creix a la zona euro, un dels tres endeutaments privats més elevats de la UE (243% del PIB), el 2n deute extern més elevat del món (103,1 % del PIB, en la seva majoria, privat) i el 8è deute total més alt (suma de dèbits públics i privats) del món: 313% del PIB. La consultora McKinsey acaba de calcular que Espanya hauria de duplicar el creixement del PIB per començar a reduir el deute públic. El 2014 va augmentar de 67.687 milions malgrat la caiguda dels tipus d'interès, l'avenç del PIB, l'augment recaptador i les grans retallades de despesa pública.

Si al desembre el governador del Banc d'Espanya, Luis María Linde, i la Troica ja van alertar que Espanya està molt exposada a qualsevol pertorbació internacional per l'elevadíssims endeutament, la CE va tornar sobre el tema fa pocs dies. En el seu informe del 25 de febrer, l'òrgan executiu de la UE va assenyalar que Espanya té "desequilibris macroeconòmics" significatius, que "hi ha hagut millores", però que "encara hi ha riscos", i que el país ha d'emprendre "accions decisives", atès que "els riscos relacionats amb els alts nivells de deute públic i privat, i la posició internacional d'inversió negativa continuen mereixent molta atenció".

L'endemà d'aquest document, Bank of America Merril Lynch va avisar que Espanya ha d'afrontar "desafiaments estructurals que la fan vulnerable als xocs en el mitjà termini". Per reduir la seva exposició als mercats internacionals, recuperar solvència i alleujar les enormes vulnerabilitats Espanya ha d'impulsar encara més el seu dinamisme econòmic. I això passa per recórrer a més forces motrius. I no només perquè això li donarà més propulsió. També perquè el país ha de diversificar les fonts de creixement per no lligar el seu destí a la contribució de tan sols un motor.

Quan al tercer trimestre del 2013 va començar la recuperació, l'aposta espanyola era créixer amb la demanda externa i en això es va fonamentar una estratègia deliberada de deprimir salaris -encara que penalitzés la demanda interna- per guanyar competitivitat. Va haver-hi analistes que ja van alertar que no era esperable que un país amb poc component tecnològic i un gran pes de la demanda interna en el seu model tradicional pugués sustentar el seu rellançament només en les exportacions.

Ara les posicions s'han invertit. Espanya acumula sis trimestres amb avenços del PIB però fonamentats només en el consum i inversió interns. I el problema segueix sent el mateix: tot l'impuls s'està fiant a un sol component. El sector exterior, i malgrat que les exportacions creixen des del 2009, fa sis trimestres que resta creixement en comptes d'aportar-ne, segons el Banc d'Espanya. I tot i que el saldo exterior per compte corrent va tancar en positiu el 2014 (1.201 milions), el seu superàvit es va desplomar el 92% en el primer any de creixement net de l'economia espanyola des del 2008. Rafael Domènech, economista del BBVA Research, va dir que "el gran repte" és crear ocupació sense augmentar els seus dèbits exteriors. Avui el deute extern continua avançant. El 2014 es va ampliar de 30.000 milions, fins a 1,003 bilions, segons el Banc d'Espanya.

Una economia que només creix i crea ocupació endeutant-se i disparant les importacions no serà viable. Evitar-ho exigirà una revisió del patró de creixement (el 30% de l'ocupació creada al gener va aportar-lo la construcció), apostar per innovació i tecnologia, una reforma empresarial (la gran omesa en el debat, que tot ho basa en les reformes laborals) i canviar l'escala de valors d'una ciutadania que ha interioritzat el consum estranger com a atribut de prestigi i d'ascens social.