El deute públic espanyol ha crescut en 313.219 milions en els darrers quatre anys (encara no han paregut les dades del novembre i el desembre), fet que suposa un increment del 42 % respecte l'endeutament del conjunt de l'estat al final de la legislatura precedent. Els dèbits públics (aquells que comptabilitzen a efectes del compliment del Pacte d'Estabilitat i Creixement) superen els 1,056 bilions d'euros. Es tracta d'un rècord històric en termes absoluts i el major pes relatiu del deute sobre el producte interior brut (PIB) des de 1909, després de la gran crisi estatal de 1898.
En els deu primers mesos de l'any passat (última dada disponible),
el deute públic va augmentar en 40.000 milions, i això tot i que el PIB va augmentar en l'exercici per sobre del 3 %, segons totes les previsions.
Per al 2016, tots els pronòstics
(inclosos els de l'actual govern en funcions, que és el més optimista) anticipen un creixement menor de l'economia espanyola, que oscil·larà, segons aquestes projeccions, entre el 2,5 % i el 3 %. Segueix sent un ritme d'avenç important i superior al que s'estima per a altres grans economies de la UE, però la desacceleració -que no és una atribució exclusiva a Espanya- dificultarà la lluita contra el deute i el dèficit.
El descobert pressupostari -que contribueix a engrandir el deute sobirà-, és l'altre desequilibri que, encara que menor que en exercicis precedents, segueix mostrant-se reticent al replegament. El compromís espanyol era tancar el 2015 amb un saldo negatiu en els comptes públics del 4,2% del PIB, cosa que implica que l'estat hauria ingressat 44.834 milions menys dels que gasta, tot i que la despesa pública espanyola és la sisena menor de l'eurozona des d'abans fins i tot de la crisi.
Optimisme del govern central
El govern de l'estat assegura que Espanya complirà l'objectiu un cop es liquidin els comptes de l'exercici, i això tot i que acaba de reduir en una dècima la seva estimació de creixement econòmic el 2015, del 3,3 % al 3,2 %.
Per contra, la Comissió Europea, l'FMI, Funcas, el Servei d'Estudis del BBVA, l'agència de qualificació creditícia Standard & Poor's i altres analistes pronostiquen una desviació de dues o tres dècimes, que podria portar el dèficit estatal del 2015 fins als 48.036 milions d'euros.
La Comissió Europea ja ha anunciat que el proper govern espanyol haurà de modificar el pressupost del 2016 que va deixar aprovat l'actual executiu en funcions perquè no creu que aquests comptes permetin complir amb l'objectiu de dèficit d'aquest any i perquè caldrà fer ajustos addicionals (bé per la via dels ingressos o de les despeses) tant per solucionar aquest diferencial com per eixugar l'incompliment que s'hagi pogut produir el 2015. El compromís espanyol amb la UE és baixar el descobert el 2016 fins al 2,8 del PIB, cosa que suposa una retallada d'1,4 punts del PIB (un ajust de 14.945 milions), als quals caldria sumar el lliscament que s'hagués pogut produir el 2015 i que, si es confirma la previsió de la Comissió Europea, exigirà una reducció addicional d'uns altres 3.204 milions, que elevaria l'esforç necessari del fisc aquest any fins als 18.149 milions.
En la passada legislatura, el dèficit es va contraure de manera significativa. Va tancar el 2012, el primer any de mandat, al 10,6 % (un cop comptabilitzat el cost del rescat a la banca, i per sobre per tant del 9,4 % del 2011) i va culminar el 2015 en un rang entre el 4,2 i el 4,5. Es tracta d'una rebaixa en punts percentuals del PIB del 57 %. No obstant això, atès que tots els països europeus han lluitat contra el dèficit excessiu en els seus comptes públics, la posició relativa d'Espanya no ha millorat en tota la legislatura: va acabar el 2011 com el tercer país de l'euro amb més dèficit, va acabar el 2014 en aquesta mateixa posició i és probable que el 2015 hagi ocorregut quelcom de similar.
El deute i el dèficit públics, juntament amb l'elevat deute privat
(més de 1,65 bilions d'euros al tancament del setembre, tot i que
ha baixat en més de 500.000 milions des de l'inici de la crisi), un deute extern (sobretot privat) que supera el bilió d'euros en termes bruts i un deute total que representa el 313 % del PIB (el vuitè més gran del món), constitueixen, amb la taxa d'atur (encara la segona més gran dels països de l'OCDE tot i la reducció de l'últim any i mig) les grans vulnerabilitats d'Espanya en el cas d'un refredament econòmic, un canvi en les favorables condicions externes actuals (tipus d'interès a l'eurozona, el petroli i l'euro en nivells molt baixos) o un retorn de la desconfiança sobirana.
Aquest any Espanya haurà d'emetre deute públic en el mercat
per un volum total de 226.694 milions d'euros, 45.000 milions dels quals seran deute nou i la resta serà una renovació d'emissions ja vençudes. Mentre el BCE segueixi comprant 60.000 milions de bons de l'eurozona al mes, la prima de risc hauria de mantenir-se relativament controlada, tot i que la qualificació creditícia espanyola (BBB+) estigui dos graons per sota de la del tancament de la legislatura anterior el 2011 (AA-).
El creixement del PIB (que seguirà vigorós, tot i que menor al del 2015) és el principal suport per a Espanya. Per això, el principal risc és que, per un motiu o un altre, l'impuls del PIB flaquegi. La possible inestabilitat política no ajudaria en l'obstinació, però la clau fonamental són els fonaments de l'economia. L'estabilitat política no és una condició suficient, encara que sigui necessària.
El cas belga
I fins i tot de vegades no ho és: Bèlgica va estar un any i mig sense govern el 2010-2011 i va millorar el dèficit i l'atur. I Itàlia, en plena turbulència política també durant la crisi, va mantenir gairebé sempre la seva prima de risc per sota de l'espanyola malgrat tenir un deute públic superior.
Una cosa similar es va constatar a Espanya el 2011. Quan el qüestionat govern de Zapatero (i, a més, en minoria) va anunciar el
juliol del 2011 eleccions anticipades i que el president no optaria
a la reelecció, la prima de risc espanyola, que estava en els 230 punts bàsics, va pujar en comptes de baixar, i això malgrat que totes les enquestes vaticinaven un executiu del PP i amb majoria absoluta.
El diferencial de risc va seguir
sent alcista fins i tot després d'haver-se confirmat el 20 de novembre el triomf aclaparador del PP, i va tancar aquell any en els 336 punts després d'haver tocat els 400 al desembre. La tendència alcista va continuar durant els set primers mesos de govern de Rajoy
fins als 649 punts bàsics, que es van assolir el 25 de juliol del 2012. El descens va començar el el 26 de juliol sense que res hagués ocorregut a Espanya diferent de la vigília. De fet, les primes havien pujat a tots els països del Sud i a tots van baixar de forma simultània a partir del 26, el
mateix dia en què el president del BCE, Mario Draghi, va anunciar
a la City de Londres -aquest va ser el punt d'inflexió- el seu compromís d'intervenir amb tots els recursos al seu abast per impedir la fractura de l'euro i la sortida de la unió monetària de qualsevol dels seus països membres. La materialització d'aquesta promesa, amb
l'aprovació a l'octubre del pla OMT, va accentuar la caiguda de les primes a tots els països perifèrics, que es va aguditzar el 2014 amb els tipus en el 0 % i el 2015, amb l'expansió monetària.
