Després de nou mesos amb un govern en funcions i sense plens poders i dues eleccions generals consecutives, l'economia espanyola creix a una taxa del 0,8% trimestral, el mateix ritme a què va avançar a la segona meitat del 2015, quan hi havia un Executiu amb majoria absoluta. L'any passat, Espanya va ser el sisè país amb més creixement de la UE (i no el primer, com es va dir), i va ser llavors quan va patir una desacceleració de dues dècimes a meitat d'exercici. Ara és la segona economia que més avança de la UE.
Des de la primera setmana de gener van ser nombrosos els testimonis que van assegurar l'existència d'indicis inequívocs de retrocés econòmic, però això no va ser avalat per les dades oficials ni per les estimacions d'organismes públics i privats, i ho va desmentir el ministre Luis de Guindos. Al febrer es va afirmar que hi havia fuga de capitals, i ho va negar el Banc d'Espanya. I a la primavera es va mantenir que la inversió estava caient, i l'INE va acreditar només fa uns dies tot el contrari: va créixer amb força entre l'abril i el juny.
L'absència d'un govern efectiu durant mesos és una anomalia, i una prolongació excessiva tindria costos, però els efectes no són tan espantosos ni immediats. Al final, l'economia importa més que els governs, tot i que hi influeixin i la condicionin.
Bèlgica va estar sense govern un any i mig en plena crisi i va millorar el dèficit i l'atur. I Itàlia va viure els pitjors anys de la Gran Recessió un dels seus molts episodis d'inestabilitat política perllongada sense que les seves magnituds es deterioressin més que les d'altres països del sud. Per contra, el Regne Unit acaba de solucionar ràpidament la seva crisi de gabinet i, malgrat això, els símptomes de frenada en la seva economia, danyada per la decisió d'abandonar la UE el 2019, van forçar al juliol a intervenir el Banc d'Anglaterra, que sospesa altres actuacions per temperar el deteriorament.
L'economia espanyola és molt elàstica: exagera a les alces i a les caigudes, i maximitza els efectes de les pertorbacions, ja siguin positives o negatives. De manera que en períodes alcistes creix molt i tendeix a crear molta ocupació, i en les fases de correcció s'esfondra i destrueix més ocupació. Aquest caràcter extrem la porta a ser més sensible i respondre amb força als estímuls interns i externs. Va passar en els anys 60 després dels ajustos i reformes del 1957-1959; entre el 1985 i el 1992, després de les reconversions i liberalitzacions dels primers 80; de nou entre el 1994 i el 2008, després de la recessió del 1992-1993; i una altra vegada ara amb els factors externs favorables i la devaluació interna. En tots els casos, l'economia va rebotar a l'alça. Ara també ho està fent. I aquesta és la singularitat: la intensitat de la recuperació i no la recuperació en si, que a Espanya va començar a partir del 2013, alhora que ho va fer la mitjana europea i de l'OCDE. El patró temporal és anàleg i només difereix el diferencial d'avanç.
S'està produint també un efecte estadístic conegut com a regressió a la mitjana: comportaments excepcionals en un sentit tendeixen a ser corregits -llevat que s'entri en una espiral deflacionista a la japonesa- per resultats que rectifiquen aquestes desviacions en l'orientació oposada. La caiguda espanyola més greu durant la crisi també va ser conseqüència de l'abús d'un creixement desmesurat i sobreendeutat en què s'havia incorregut durant la llarga etapa de prosperitat prèvia.
La devaluació salarial i altres mesures introduïdes en l'economia espanyola, sobretot amb la reforma laboral del 2012, estan actuant com a imitació de les antigues devaluacions de la pesseta, que tant van contribuir a les ràpides recuperacions espanyoles després de les crisis del passat. Tots dos són mètodes d'empobriment de la població per guanyar competitivitat externa.
Les rebaixes salarials redueixen costos i augmenten l'ocupació. És una simple conseqüència de la llei de l'oferta i la demanda, segons la qual tot bé, servei o factor de producció que s'abarateix tendeix a incrementar la seva demanda. I això és així fins que el preu es redueixi tant que acabi per retreure l'oferta i forci la seva remuneració de nou a l'alça. La nova contractació, que es va sostenir al seu torn en la demanda externa, va permetre, malgrat les retallades salarials, la recuperació de la renda total de la feina, tot i que encara segueix sent el 12% inferior a la de 2008.
La combinació de baixes remuneracions i precarietat laboral amb augment de la massa salarial total va actuar paradoxalment com a estímul de la demanda interna perquè, per la seva insuficiència, els nous salaris amb prou feines permeten cobrir més que necessitats peremptòries i no deixen marge per a l'estalvi. És l'anomenada propensió marginal més gran al consum de les rendes baixes.
A això es va sumar la necessitat de reposició de béns duradors després d'anys de caiguda del consum, i la millora de les expectatives per a la resta de la població ocupada un cop es va donar per superada l'etapa de recessió a Espanya i a Europa, tot i que pervisquin riscos d'alentiment i de creixement mediocre. La inflació negativa, la caiguda dels tipus d'interès (en el cas dels ciutadans endeutats) i la caiguda del preu del petroli van contribuir a atenuar l'impacte negatiu de les rebaixes salarials i a millorar el poder adquisitiu i la renda disponible. Sense aquests factors, la devaluació salarial hauria estat molt menys suportable per als ciutadans. I el seu efecte dinamitzador hauria estat diferent.
La rebaixa tributària de l'IRPF el 2015 també va ajudar a la demanda interna, perquè va alliberar 4.800 milions. No obstant això, les reduccions tributàries del 2015 (IRPF i Societats) i els baixos salaris van deprimir la recaptació d'impostos i de les cotitzacions a la Seguretat Social, fet que va suposar l'incompliment de l'objectiu del dèficit públic el 2015 i està sotmetent els comptes públics a noves tensions el 2016.
