El repunt de la inflació (en taxes positives des de l'octubre, i en el seu nivell més alt des de l'agost del 2013) allunya el risc de la deflació i fins i tot pot ajudar el govern de Rajoy a complir enguany l'objectiu compromès de dèficit fiscal (3 ,1% del PIB), després que diverses prediccions apunten «a priori» a una desviació de diverses dècimes.

Però l'alça de l'índex general de preus dificultarà el compliment dels objectius de creixement perquè la inflació reduirà aquest any, per primera vegada des del 2013, el poder adquisitiu dels salaris i de les pensions i perquè augmentarà l'empobriment dels estalviadors, la qual cosa minvarà previsiblement la demanda interna. I perquè al mateix temps, i per primera vegada també des de l'estiu del 2013, Espanya ja no disposa del diferencial d'inflació negatiu que li va proporcionar fins al novembre un avantatge de competitivitat en preus repecte a l'eurozona i a la UE (destí de més del 60 % de les exportacions espanyoles), de manera que la contribució de la demanda externa al producte interior brut (PIB) també podria ressentir-se'n.

El govern del PP va aprovar el 2 de desembre el seu escenari macroeconòmic fins al 2019 sota dos supòsits que aquest mateix mes van quedar ja superats per la realitat. L'executiu confiava en un preu del cru de 50,2 dòlars el barril el 2017 i de 52,4 els anys 2018 i 2019, però el petroli està des del desembre per sobre d'aquests preus i el divendres va tancar en 53,2 dòlars. L'executiu també esperava una inflació mitjana de l'1,4% el 2017, però al desembre la taxa interanual de l'IPC ja es va situar en l'1,6% (1,4% en taxa harmonitzada amb l'eurozona) i per al 2017 el Banc d'Espanya i Funcas preveuen creixements mitjans d'entre el 2 i el 2,2%.

La inflació negativa dels tres últims anys (el 2016 l'IPC encara va tancar amb una mitjana anual del -0,2% tot i la fortíssima elevació en el tram final de l'exercici) va permetre als espanyols atenuar des del 2013 l'efecte de la devaluació salarial impulsada per la reforma laboral del 2012 i la constricció introduïda el 2013 en la revaloració de les pensions. També va alleujar parcialment els dipositants pels tipus d'interès pràcticament nuls amb què la banca remunera l'estalvi a la vista i a termini.

Gràcies a la inflació negativa, els espanyols van tenir guanys moderats de capacitat adquisitiva el 2014 (0,7%), 2015 (1,24%) i 2016 (1,26%) per primera vegada des del 2008. I això explica, juntament amb la creació d'ocupació (i malgrat la seva precarietat i baixos salaris), que la demanda interna hagi estat estirant de l'economia nacional. Però això ja no serà igual aquest any, amb una alça de l'IPC per sobre de la revaloració de les pensions (0,25%), dels salaris (la CEOE proposa increments de l'1,5%, ampliables a 2% en cas de millora de la productivitat) i dels tipus d'interès (propers al 0%).

Una inflació més baixa que a l'eurozona i la UE va permetre a Espanya des del segon semestre del 2013 guanyar competitivitat en el seu principal mercat d'exportació. Espanya dirigeix a la zona més de 2 terços de les exportacions i té superàvit comercial, mentre que fora de la UE, i malgrat l'ajuda de l'euro depreciat, el país compra més del que ven.

La composició de la mostra de béns i serveis, els preus que comptabilitza l'IPC no és necessàriament coincident amb la de l'activitat exportadora espanyola, però és, en tot cas, un indicador raonable molt expressiu del grau de competitivitat exterior de l'economia. I des de l'octubre aquest avantatge es va dissipar i a partir del novembre Espanya ha tornat a ser, com de costum, més inflacionista: el desembre l'IPC harmonitzat va escalar a l'1,4% enfront de l'1,1% de l'eurozona i al 1,2% de la Unió Europea.