L'Audiència Nacional va condemnar ahir els expresidents de Caja Madrid Miguel Blesa i Rodrigo Rato a sis i quatre anys i mig de presó, respectivament, en considerar-los autors del delicte d'apropiació indeguda continuada en el cas de les targetes black de l'extinta entitat. En la sentència, la secció quarta de la sala penal desmunta la naturalesa retributiva d'aquestes targetes i asse-nyala els seus antics dirigents, entre ells l'exdirector general de mitjans Ildefons Sánchez Barcoj, condemnat a dos anys i mig, per rendir-se «a una pràctica que dilapidava el patrimoni gestionat».

Unes paraules que recorden les conclusions del fiscal del cas, Alejandro Luzón, que va desqualificar aquesta conducta per estar pròxima al «pillatge i la rapinya», i amb qui el tribunal que presideix la jutge Ángela Murillo coincideix ara a imposar la pena sol·licitada en el seu escrit definitiu.

Els magistrats estimen que és «difícilment concebible» una remuneració que, si no s'esgota el límit mensual acordat, no s'acumuli en el compte de l'usuari per al mes o l'any següent. Arguments que també utilitzen per rebutjar que alguns dels exconsellers de la caixa fessin servir la visa després de cessar en el càrrec, com va admetre des de la fase d'instrucció el sindicalista Rafael Torres Posada, ara condemnat a un any i dos mesos de presó. D'aquesta manera, mostren el seu rebuig al fet que els acusats, entre ells Blesa i Rato, al·leguessin que es van limitar a seguir una norma «no escrita» del 1988, durant la presidència de Jaume Terceiro. «No es tracta que Caja Madrid fos una entitat mil·lenària i, per tant, solvent», exposa el tribunal, que continua. «si ja es disposava de la dieta i indemnització per desplaçaments, és obvi la improcedència de l'emissió de la targeta d'empresa» en el cas dels exconsellers.

També aprofundeix en el paper dels expresidents, que van treure importància a l'emissió de les vises «minimitzant la transcendència de la seva intervenció després de tants anys circulant i sense reparar» en què aquesta conducta anava en contra del «cabal» de l'entitat. Per aquest fet, els magistrats els consideren «actors» en tant que podrien haver suprimit l'operativa, raó per la qual hauran de respondre de manera solidària dels 12 milions en què està valorat el dany, quantitat a la qual s'han de deduir les ja prescrites així com les atribuïdes a l'exconseller mort, Miguel Ángel Araujo. D'aquesta quantia, Blesa ha d'integrar el que es va abonar entre el 2003 i el 2010, i el seu successor, que disposa entre el febrer del 2010 i el maig del 2012, en concepte de responsabilitat civil; sobre això, la sala atribueix a Bankia i no al FROB el paper de perjudicat.

En relació amb el règim fiscal, els magistrats conclouen que, com que van comptabilitzar com a tractament de despesa d'empresa, els condemnats «van comportar un sistema opac davant els organismes interns i externs», en al·lusió al Banc d'Espanya i l'Agència Tributària. És en aquest punt on afinen la responsabilitat de Sánchez Barcoj, condemnat a dos anys i mig de presó com a col·laborador i còmplice de la «mecànica desenvolupada», ja que sabia que aquest sistema era «irregular» i que ocultava la realitat dels diners rebuts pels usuaris, que treien partit d'aquesta planificació «que els permetia una interlocució silenciosa». «No és acceptable que el personal altament qualificat pugui sostenir obertament que el gaudi d'una targeta d'empresa s'integrava en el seu salari», carrega la sala, que dedica un apartat especial a la presidència de Rato a Bankia. Segons la seva opinió, l'exdirector gerent de l'FMI «va mantenir la mateixa dinàmica en tots els aspectes»; així doncs, des del juny del 2011 al maig del 2012, data de la seva dimissió, «va estendre la pràctica» a favor seu, Sánchez Barcoj i José Manuel Fernández Norniella, condemnat aquest últim a un any de presó.

No obstant això, la sentència, que dicta penes d'entre tres mesos (Jorge Rábago) i quatre anys de presó (José Antonio Moral Santín) per a la resta dels 65 acusats, absol Blesa, Rato i Sánchez Barcoj del delicte d'administració deslleial. Un fet pel qual l'acusació popular de la Confederació Intersindical de Crèdit (CIC) es planteja acudir al Tribunal Suprem.