La historiografia sobre l'evolució natural de les empreses és molt àmplia. Des que es van fundar les primeres empreses com a societats propietat dels ciutadans a l'edat mitjana fins a l'actualitat, l'activitat empresarial ha estat un motor de progrés i desenvolupament, d'innovació i creativitat, però, al mateix temps, també ha generat abusos i distorsions. Un cas paradigmàtic és General Electric (GE), l'hòlding industrial més gran del planeta. Va ser fundat per l'inventor Thomas Alva Edison l'any 1892 i durant les dues darreres dècades del segle passat va ser l'empresa més poderosa que mai ha existit. Feia de tot: des de motors d'avions fins a neveres, aparells sanitaris i enginys nuclears. També prestava diners i desenvolupava projectes immobiliaris. A la pel·lícula El Graduado, el pare del protagonista, que interpreta Dustin Hoffman, recomana al seu fill que s'especialitzi en plàstics: el futur. GE va ser el líder mundial en plàstics que, per cert, va comprar l'any 1982 Agut SA, a Ter-rassa.

Sota el lideratge de Jack Welch, GE estava també considerada l'empresa més sana del món. Guanyava diners a dojo, creava valor per a l'accionista i va posar de moda la recerca constant de la innovació i la qualitat en el servei i el producte. GE sortia sempre en tots els rànquings com una de les empreses més desitjades per treballar-hi i fer carrera. Va ser pionera en Responsabilitat Social Corporativa quan al principi dels 90 va iniciar tota una estratègia al voltant de la sostenibilitat mediambiental. Va començar a fer servir més el color verd en els seus missatges corporatius fins que un dia, amb la crisi financera del 2008, el món GE va començar a trontollar. El grup depenia massa dels seus negocis financers i els seus resultats es van veure greument afectats. El seu valor va baixar i va ser necessari iniciar tota una sèrie d'operacions corporatives per poder recuperar l'ànima perduda. Deu anys més tard, GE ha recuperat l'alè, però ha perdut la seva excepcionalitat. Fins i tot, ja no es troba entre les deu empreses més valorades del món, llista que lideren Apple, Google, Microsoft, Amazon i Facebook, totes elles companyies nascudes a partir de l'any 1975.

Si GE va poder ser líder a revolucionar la manera d'entendre la gestió empresarial i la RSC va ser perquè era un grup que tenia molt bona salut. Una empresa -compte, aquí no hi incloc empreses de nova creació- sana ha de guanyar diners i tenir un balanç equilibrat. Per suposat, ha de pagar impostos i no defraudar. Són les condicions necessàries, però no suficients. Les empreses de la màfia també gua-nyen molts diners, i no per això són sanes. Una empresa sana ho ha de ser en tota la seva cadena de valors: des del tracte als proveïdors fins al servei i producte final que s'ofereix al client. Una empresa sana ha de saber fer els números, però alhora ha de saber generar una política de recursos humans clara i transparent cap als seus empleats.

Si la crisi ens ha ensenyat quelcom, és que no tot és crear valor per a l'accionista. El valor de les empreses, cotitzades o no, depèn del valor que sàpiguen oferir a tot allò que les envolta. Una empresa és social per naturalesa i a la societat es deu. Quan es va demostrar que un grup de directius i enginyers de Volkswagen (VW) van manipular els motors d'una part dels seus automòbils dièsel, van enganyar no només els seus clients, proveïdors, accionistes i empleats, sinó també la població de Wolfsburg -on té la seva seu- i els mateixos alemanys. Fins i tot els seus competidors, que se sentien avergonyits que una de les grans marques industrials alemanyes hagués arribat a mentir d'aquella forma. Va ser VW sa? No. Pot rectificar? Sí. De fet, ho està intentant fer.

Vivim en un món on la transparència informativa és quasi absoluta. És molt complicat amagar res. A molt poca gent la preocupava excessivament que els nostres rius fa anys fossin abocadors industrials. Avui, pobra d'aquella empresa que embruti o no tingui els seus sistemes de reciclatge adequats! No només han estat les auditories externes i els controls i regulacions establerts des de les diferents administracions -gràcies, Brussel·les- que exigeixen un nou tipus de responsabilitat industrial a l'hora de fabricar; els accionistes -si l'empresa cotitza- també exigeixen. És tan important per a Apple fer bons productes com demostrar que els empleats que els fan a la Xina i l'Índia estan ben atesos. A l'empresa suïssa Nestlé, primer grup alimentari mundial, el que més el preocupa darrerament és poder ensenyar que els seus proveïdors de cacau i cafè a Àfrica i Amèrica no són explotats.

Pot ser sana una empresa que fa productes no sans? El món gira, i avui els productes excessivament ensucrats i la brioxeria industrial comencen a posar-se en dubte, com es va posar en dubte la indústria del tabac fa trenta anys. No és gens estrany doncs que grups com Coca Cola i Pepsico, per nomenar només els més coneguts arreu del món, també estiguin fent canvis en la seva manera de produir i vendre valors. Posats a pensar, a qui li estranya que aquestes companyies i grups de cervesa o altres fabricants d'alcohol sempre venguin la felicitat i el bon rotllo en els seus anuncis? A partir d'ara, el debat es complica, perquè introduïm noves variants: l'equilibri i la llibertat d'elecció un cop el client té tota la informació al seu abast. I és que parlar d'empresa sana també té els seus grisos i opinions. L'important és ser coherent i que el proveïdor, l'empleat, el client i l'accionista -en el cas d'empresa cotitzada- decideixin amb responsabilitat.