CCOO va aplegar ahir a Manresa els seus delegats al territori en una assemblea per debatre qüestions com l’acord per a l’ocupació i la negociació col·lectiva, la Renda Garantida de Ciutadania, el Pacte Nacional per a la Indústria o el futur de les pensions. Hi assitia Javier Pacheco, secretari general del sindicat a Catalunya.

Pacheco va néixer a Barcelona el 1970. Després d’estudiar formació professional en la branca d’automoció, el 1991 va entrar a formar part de la plantilla de Nissan, empresa a la qual continua pertanyent. Va ser allà on es va afiliar a CCOO a mitjans dels anys 90. El 1999 va esdevenir-ne membre del comitè d’empresa i responsable de CCOO a la fàbrica de la Zona Franca. El 2001 és elegit secretari general de la Secció Sindical Intercentres de Nissan, càrrec que renova el 2005. Aquests mandats els va compaginar amb la presidència del Comitè d’Empresa Europeu de Nissan. Des del març del 2009 lidera la Federació d’Indústria del sindicat. A l'abril d’enguany, ha estat escollit secretari general de CCOO a Catalunya.

Quines seran les línies generals de la seva gestió?

Som en el moment que els drets arribin a la gent, com els beneficis arriben als empresaris i ens hem de mantenir com la principal força sindical al país. Per això tenim tres eixos: la lluita contra la precarietat, la gestió del temps de treball i temps de vida, i la comunicació integral del que fem. I farem una aposta molt decidida per la feminització del sindicat.

El fet que estigui parlant amb un secretari general i no una secretària general, no és en si un obstacle a aquesta feminització?

És que no és només una qüestió de càrrecs. No hem de canviar de manera cosmètica la feminització de l’organització, sinó les formes de fer, que encara són patriarcals, perquè les dones tinguin capacitat de penetració en el si de les decisions. Hem de donar cabuda a les dones, però també als joves. Volem composar els òrgans d’organització en horitzontalitat per afavorir la transversalitat de treball. No volem una jeraquització de responsabilitats, ni mantenir el concepte patrimonial que tenen els homes de la responsabilitat. El sindicalista que com jo que comença a les 7 del matí i arriba a les 10 de la nit a casa té impossible la conciliació amb la vida familiar. Per això hem de canviar els criteris de les reunions, per exemple. Al sindicat, cada cop hem de tenir més gent i això vol dir amb més dones, perquè cada vegada n’hi ha més al món del treball. Hem fet un debat intern en què hem decidit que passarem de la quota a la paritat efectiva, i aquesta és la reflexió important.

Entre els objectius no caldria tamé tornar la credibilitat a les foces sindicals?

Està clar: tenim la legitimitat representativa, però hem de recuperar la social. I això no ho patim nosaltres, només: també les patronals, les institucions, els partits. Hem de tornar a dir a la gent que l’organització ddóna resultats, i ho hem de fer recordant com històricament s’han conquerit drets, i que som de nou en l’espai de tornar a recuperar drets, perquè és quan creix l’economia quan la gent exigeix la recuperació de drets, no en la recessió, que el que s’intenta és mantenir el que es té.

A Catalunya, on l’eix dreta-esquerra ha quedat dissolt en el nacional, CCOO tindrà més dificultats per reafirmar-se des del punt de vista ideològic?

L’eix social continua vigent. Contínuament hi ha reivindicacions, vagues. En aquests anys les mobilitzacions socials no han perdut protagonisme. En el nostre últim congrés hem demanat a la nostra gent què és el que més els preocupa, i la cinquena és la qüestió nacional, després de l’atur, la manca de salaris, la precarietat i la salut laboral. A la gent el tema territorial l’ocupa, però no és el que més la preocupa.

S’acaba de presentar la llei del referèndum. Quina opinió li mereix?

El que nosaltres plantegem és que en aquesta situació posem damunt la taula que el dret a decidir s’exerceixi de manera vinculat. Aquesta era la voluntat del Pacte Nacional pel Referèndum. Les decisions del Govern respecte del seu full de ruta tenen la legitimitat política, però no tenim la garantia que la seva actuació sigui vinculant. Hem de ser capaços que aquest 80 % que planteja el referèndum no es desarticuli, perquè no hi ha cap solució si no és territorial per al país. Cal donar la veu als catalans i catalanes. Tot el que no sigui això seria una solució arbitrària o institucional. Quant a l’acte d’avui [per ahir], no puc opinar d’un marc jurídic que no conec. De moment només tenim una política d’anuncis i al sindicat som gent empírica. Quan hi hagi el redactat de la llei en farem les valoracions que pertoquin.

Les dades de l’atur de juny indiquen que torna a baixar.

Però és una recuperació del mercat de treball cada vegada en condicions de més precarietat. A més, el juny es redueix sempre l’atur; només hi ha dues dates de l’estadística històrica en què això no ha passat, el 1993 i el 2008, si malament no recordo. Si mirem les dades de Catalunya només tenim 58.000 aturats menys que l’any passat; amb aquesta capacitat de reducció falta molt per tornar a la recuperació. Som l’economia que més creix a l’estat i som en el top ten de les economies d’Europa. Aquest creixement demostra un desequilibri de com es traslladen les rendes del capital a les del treball i com es precaritza la creació d’ocupació. Més del 80 % de l’ocupació d’aquests mesos és temporal i el 14 % de la temporalitat té condicions de parcialitat. Tenim un avançament de les condicions de precarietat que comporta baixos salaris i baixes condicions de vida. Tenim menys població ocupada que abans de la crisi, però hi ha més producte interior brut. S’està complint el que receptava la reforma laboral, per això cal derogar-la, i ara crec que es pot trobar la majoria parlamentària per fer-ho.

La ministra Báñez diu que és hora de pujar els salaris.

El que ha de fer el govern es conciliar el seu discurs amb les seves propostes. No pot dir que es moment de pujar salaris i pujar el sou als funcionaris l’1 %. Això no és pujar salaris. Cal fer-ho per damunt de l’IPC, com plantegem a la patronal, que coixeja de la mateixa pota ideològica que el govern. Cal tenir més capacitat adquisitiva per reforçar l’economia amb el consum intern. Hem de ser capaços d’intentar conciliar el discurs amb les propostes.

Serà possible tornar a les condicions de vida, laborals i de drets d’abans de la crisi?

La riquesa existeix. Hi ha les condicions objectives per fer-ho, però cal la voluntat política del govern de l’estat i del de Catalunya. Al sindicat plantegem que no serveix tornar al punt zero, perquè hi ha hagut canvis del teixit productiu i de les relacions laborals, i això o ho interpreta la norma o tenim un problema. Hi ha milers de persones que tenen un treball aïllat, al sector digital, a l’atenció a domicili, al treball submergit, en l’autoocupació, els falsos autònoms i cooperatives... La derogació de la reforma laboral reestabliria l’equilibri entre les parts, però s’han d’incorporar noves normes de participació.

Parlem de la mineria del Bages. Com valora la decisió judicial que permet prorrogar els abocaments al Cogulló?

Sembla que es posa ordre a una realitat que ha estat un despropòsit per part de l’empresa. L’empresa no va establir mecanismes de correcció de la implementació de les seves inversions i no ha complert la data pactada. Aquest despropòsit ha posat en risc centenars de llocs de treball a la comarca. Aquesta és la responsabilitat. Després sabem que el pla d’inversions ha de garantir també les condicions mediambientals. Ara hem d’intentar que en aquesta pròrroga es comenci a veure aquest compromís mediambiental de reduir la seva afectació al ter ritori. I és la responsabilitat de l’empresa el que ha de garantir-ho. El que demanaria són mesures de seguiment i participació de la societat catalana, perquè no podem dilapidar cap més any.