La Comissió Europea va presentar ahir el seu paquet de propostes per reforçar l'eurozona després d'una dècada de recessió, que demana convertir el Mecanisme Europeu d'Estabilitat (MEDE) en un Fons Monetari Europeu i crear un mecanisme que garanteixi la inversió pública en temps de crisi.

«L'eurozona va millor en el pla econòmic i això ofereix una oportunitat per preparar el futur que cal aprofitar», va dir al presentar les propostes el comissari europeu d'Afers Econòmics, Pierre Moscovici, que va afegir que durant la crisi «havíem de reparar el vaixell», ara «naveguem en aigües més calmades».

La seva primera aposta és convertir el MEDE, l'actual fons de rescat de l'eurozona, en un Fons Monetari Europeu. Brussel·les proposa reforçar el seu paper en la gestió dels futurs rescats i fer-lo responsable del tallafocs per al Fons Únic de Resolució, un instrument destinat a finançar, com a últim recurs, les resolucions bancàries. Aquest es nodreix de contribucions d'entitats financeres i el 2023 haurà de tenir 55.000 milions d'euros, però encara falta per constituir un tallafocs comú, és a dir, una espècie de borsa amb fons aportats pels estats que es faria servir si es donen diverses fallides seguides o si se'n produeix alguna tan costosa que els 55.000 milions no són suficients.

La comissió proposa mantenir la capacitat de préstec del futur FME a 500.000 milions d'euros ampliables, com ara, però vol que deixi de ser un òrgan intergovernamental on tota decisió depèn dels estats i passi a ser comunitari, és a dir, que estigui regulat als tractats europeus i subjecte a escrutini de l'Eurocambra.

Els països de l'eurozona estan d'acord en donar més competències a l'MEDE i en què s'ocupi del tallafocs del Fons de Resolució i, més enllà de la denominació, no s'oposen a fer d'ell un Fons Monetari. No obstant això, serà difícil que acceptin deixar-ho en mans comunitàries, ja que ja han dit que prefereixen el seu format intergovernamental.

D'altra banda, la comissió proposa crear un «instrument d'estabilització fiscal» a la qual puguin acudir els països colpejats per una crisi quan els seus recursos nacionals no siguin suficients.