Els Enginyers Industrials de Catalunya van retre dijous un acte d'homenatge al descobridor de la conca potàssica al Bages, Emili Viader, en el marc de l'acte Emprenedoria i enginyeria al segle XX. Una jornada organitzada per l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya i la Demarcació a la Catalunya Central dels EIC, amb la col·laboració de Geoparc de la Catalunya Central i l'Arxiu Històric de Cardona, en què es va glossar la figura de l'enginyer i es va posar en relleu que va ser «un home avançat al seu temps».

Jordi Renom, president de l'Associació dels EIC, va destacar la importància que té homenatjar perfils com el d'Emili Viader i Solé: «Des de l'Associació volem contribuir que les recerques d'engi-nyers que han marcat un abans i un després en el nostre col·lectiu siguin reconegudes i no quedin en l'oblit».

Josep Canós, degà del Col·legi Oficial d'Enginyers Industrials de Catalunya, va reconèixer «la cabdal aportació al desenvolupament econòmic, industrial i social que el descobriment de Viader va suposar per al conjunt del país».

Seguidament, l'historiador i director de l'Arxiu Històric de Cardona, Andreu Galera, va glossar algunes de les facetes de la polièdrica trajectòria d'aquest engi-nyer industrial per tal que «la seva obra sigui coneguda i reconeguda per les actuals i futures generacions». Galera va explicar que Emili Viader i Solé (Barcelona 1872 - Palma 1943) va obtenir el títol d'enginyer industrial per l'Escola d'Enginyers Industrials de Barcelona. Uns anys després, concretament el 1900, es va convertir en administrador de les salines de Cardona. En aquell moment, l'antic administrador de les salines de Cardona havia mort i la duquessa de Tarifa, vídua del duc de Medinaceli-Cardona, en buscava un de nou.

Entre el 1900 i el 1911 va treballar per millorar l'aprofitament de les salines amb nous plans d'explotació i producció industrials, que intentaven superar la mentalitat rendista de la casa ducal. Segons els documents que l'arxiu cardoní va recuperar l'any 2009, Emili Viader va proposar dues vegades (el 1902 i el 1906) a la casa ducal de Dénia i Tarifa, l'aleshores propietària de les salines cardonines, la recerca i explotació de la potassa a imitació del jaciment alemany de Stassfurt. Tot i l'actitud passiva dels ducs, Viader va abandonar l'explotació tradicional en superfície de la sal i va introduir la mineria subterrània amb l'objectiu de trobar potassa.

La passivitat de la casa ducal va fer que Viader busqués suport financer en altres bandes. El 1911, un any abans del descobriment de la potassa a Súria, es va associar amb René Macary, un comerciant de Bordeus que exportava sal de Cardona a l'Àfrica subsahariana, per formar la societat Macary i Viader. Al final del 1912, Macary i Viader van demostrar que les sals que s'extreien d'un pou miner obert a la zona d'El Salí de Súria eren potàssiques, i es va convertir en el primer jaciment de potassa descobert a tota la península.

Carles Viader, besnét d'Emili Viader Solé, també va remarcar que havia estat «un home avançat al seu temps, que va voler industrialitzar una explotació ancorada en el passat» mitjançant la seva connexió ferroviària amb Barcelona i la Seu, la construcció de plantes de sosa per a l'aprofitament de les sals de rebuig i, en especial, la recerca de les sals potàssiques».