Des dels mínims del 2009, els preus de les accions mundials han augmentat sense excessives estridències, fins als primers dies d´aquest mes de febrer, quan la mitjana industrial del Dow Jones ha caigut més de 2.200 punts (-8.5%) i el S&P 500 també ho ha fet més del 8% des dels màxims de final del gener. Sense disposar de cap oracle ni pretenent emular les prediccions d´una pitonissa, en un article recent ja vam comentar, amb preocupació, la possibilitat d´estar a les portes d´un nou crac borsari.
Aquesta onada de pànic global té una explicació relativament senzilla, que té a veure amb la política monetària ultraexpansiva realitzada pels principals bancs centrals del planeta. Mai no s´havia fet res semblant enlloc. Amb l´anomenat quantitative easing els bancs centrals han comprat enormes quantitats de deute públic dels Estats i bons corporatius de grans empreses connectades políticament amb el regulador. La idea era senzilla. Es tractava que els bancs comercials tornessin a concedir crèdit per posar en marxa de nou un altre cicle, i formar noves bombolles especulatives. Si els bancs no prestaven, perquè tenien els seus propis balanços farcits d´actius tòxics, el banc central els ho comprava creant del no-res un munt de milions.
Rescatats els bancs en fallida i alliberades les altres entitats financeres d´hipoteques incobrables, se suposava que es reactivarien els préstecs a particulars i empreses. Però els nivells d´endeutament assolits ja eren massa elevats i el que tocava era amortitzar deute, més que no pas continuar amb l´espiral creditícia. Els bancs optaren també per fer un negoci més fàcil, còmode i menys arriscat, consistent en la compra de deute públic. Un negoci rodó: aconsegueix finançament il·limitat del banc emissor al 0% i s´inverteix en deute sobirà que rendeix el 2% o 3%. Un guany segur sense necessitat de fer res. El mateix Banc Central també va decidir comprar deute públic de l´Estat. Així forçava amb les seves pròpies compres que anés baixant cada vegada més la rendibilitat dels bons estatals, fins que arribés a un nivell en què l´endeutament dels governs sortís de franc. L´interès del 0% és quelcom que no s´ha experimentat mai fins ara. Concretament, la FED ha creat dòlars nous per un valor equivalent a quatre vegades el PIB d´Espanya.
¿I això té a veure amb els moviments de les borses dels darrers dies? Sí, hi té molt a veure. Tipus d´interès artificialment baixos distorsionen les decisions de consum i inversió de famílies i empreses, i es formen bombolles insostenibles que acabaran punxant. La gran disponibilitat de diner barat i l´accés al crèdit fàcil provoca errors massius i sostinguts en sectors de negocis allunyats del consum final, com l´immobiliari, que, tard o d´hora, es convertirà en una recessió econòmica.
Un tipus d´interès molt baix desincentiva l´estalvi, però permet iniciar projectes d´inversió amb taxes de rendiment ínfimes o també finançar empreses zombis hi- perendeutades que es mantenen artificialment en vida. Així s´entén com les borses no han deixat de créixer i créixer enmig de la recessió. No té cap sentit que la paràlisi de l´economia real estigui acompanyada d´increments sostinguts de les cotitzacions borsàries. Però just això és el que ha passat durant aquests darrers anys. L´explicació del misteri és senzilla.
Part dels milions i milions de dòlars i euros creats del no-res pels bancs centrals han acabat a la borsa, han inflat les cotitzacions de Wall Street i d´arreu del món. Unes cotitzacions que poc tenen a veure amb la realitat comptable i la situació econòmica real que viuen les empreses. Uns mercats financers que, altra vegada, dopats pels estímuls monetaris alerten dels desequilibris i amenacen la fràgil recuperació econòmica.
Ludwig von Mises, degà de l´Escola Austríaca, ha explicat magistralment com l´acció dels bancs centrals origina una economia maniacodepressiva i com les autoritats polítiques, lluny de suavitzar els cicles, contribueixen a desestabilitzar l´economia. Sense interferències del banc central, la taxa d´interès realitza un acte d´equilibri essencial entre prestataris i prestamistes, entre deutors i creditors, entre els que s´endeuten i els que estalvien. Quan algú es planteja expandir l´empresa o iniciar un negoci, només ho farà si espera guanyar prou diners per pagar el préstec, més interessos i, amb sort, assolir un benefici. El tipus d´interès, per tant, no només equilibra el mercat, sinó que també serveix com a estàndard per a què els empresaris avaluïn quins projectes empresarials val la pena emprendre i quins no. La creació de diners del no-res, l´expansió del crèdit i l´abaratiment artificial del tipus d´interès fa que les empreses s´equivoquin massivament en tenir la impressió que hi ha més recursos estalviats que els realment existents. Alhora, els consumidors utilitzen el crèdit barat per hipotecar-se amb un nou habitatge, canviar el cotxe o fer un viatge al Carib. S´inicia l´etapa de falsa expansió acompanyada de pujades a les borses, tot basat en els estímuls monetaris, que actuen talment com una droga. Però la ressaca acabarà arribant. Aleshores hi haurà els plors i el cruixit de dents.
