Les sigles en anglès ho envaeixen tot. També el món de comerç. Procedents del món anglosaxó i nòrdic, on van implantar-se precoçment les grans superfícies extraurbanes i els grans centres comercials urbans, arriba ara la crisi d´aquestes modalitats a favor d´un comerç de proximitat que aposta per una gran renovació de contingut i de format.

Les polítiques públiques comercials a moltes àrees d´Europa van fer gairebé desaparèixer el comerç petit i mitjà urbà. Comparativament, a Catalunya diverses mesures legals van potenciar el comerç en trama urbana tot i ser recorregudes sistemàticament per la patronal de grans superfícies i pel Partit Popular, tant a escala estatal com internacional.

L´enfocament de la legislació catalana, de la qual me´n sento corresponsable, va ser fugir del concepte de defensa del petit davant del gran, que en cap cas hagués estat tolerada en funció de la lliure competència, i en canvi subratlla els aspectes d´impacte en la sostenibilitat, la mobilitat i la cohesió social que tindria un creixement polaritzat a les perifèries urbanes. Tant la llei de comerç, com els decrets posteriors, com l´impost de grans superfícies que vaig proposar estant encara a l´oposició han permès dinamitzar els centres urbans i han estat finalment rarificats per Europa.

En un reportatge recent a TV3 es veien com els malls, les grans superfícies comercials presents a tots els suburbis dels Estats Units, estan en crisi. Només aquest 2018 es calcula que tancaran 12.000 botigues del seu interior, i moltes de les cadenes que els omplien estan en fallida o reduint espais a marxes forçades. Aquests magatzems gegants, que eren la icona del consumisme americà i que en part es van copiar a Europa, s'han de reinventar o desaparèixeran. Les raons: un model caduc, un canvi d'hàbits dels ciutadans cap al comerç de proximitat i amb encant o bé pel comerç electrònic.

En qualsevol cas, no s´hi val a badar i cal que el comerç urbà es mogui. En la línia que marca RetailCat davant del fet que les franquícies no aporten quotes a les associacions comercials perquè és una decisió voluntària, aposta pels BID (Business Improvement Districts; districtes de millora del negoci). Són eines de gestió dels eixos comercials per garantir la seva professionalització i l´autosuficiència econòmica. Invent d´origen britànic per a àrees urbanes amb associacions que reben aportacions obligatòries de tots els operadors d´un territori determinat i amb plans estratègics de cinc anys que permetin desenvolupar plans més a llarg termini.

El model urbà ha de fer front als grans operadors i al comerç electrònic. La resistència a col·laborar i l´individualisme només farà que agreujar la situació, segons Carlos Carrasco, del departament de direcció estratègica públicoprivada i autor de l´estudi «Comerç urbà: lògica i estratègia en espais públics». Diu: «Els BID ajuden a evitar espais buits i a uniformitzar en detriment de la competitivitat les àrees comercials urbanes». Els BID són com centres comercials a cel obert. Ara s´està elaborant el reglament del BID que figura en la darrera llei del comerç català.

El barri de Sant Andreu de Barcelona té un pla pilot de BID finançat amb fons de la UE a través de la Cambra de Comerç. És un projecte que abasta 200 comerços de l´eix de Gran de Sant Andreu. El pla ajudarà a impulsar la modernització dels establiments i la millora de l´espai públic comercial. A Terrassa Centre, d´acord amb l´Ajuntament, ja fa temps que des de la gestió provada es milloren aspectes, com el manteniment de l´espai públic, i s´impulsen activitats comercials i culturals. Segons Calbet, president de l´entitat Comertia i president de RetailCat: «Els BID, en funció de la realitat concreta de cada zona, permeten regular i gestionar des d´horaris comercials a promocions, mobilitat, accessibilitat, inversions, serveis a empreses i usuaris, etc., afavorint la regeneració urbana i la reactivació econòmica complementàries a les que poden fer les administracions públiques».

Pel que fa a l´altre front, el comerç on-line cal abordar-lo de dues maneres complementàries. L´una, exigint una equiparació progressiva del tractament fiscal d´una venda per internet i d´una presencial. Per obrir una botiga física es demanen tot tipus de requisits i es fan tot tipus de controls, projectes d´activitats, llicències, taxes, impostos, inspeccions de seguretat, sanitat, qualitat dels productes, etc. En canvi, per internet, no es fa res de tot això. Per tant, cal garantir la igualtat de condicions per a tots els operadors.

La segona forma d´enfocar-ho és trobar vies cooperatives entre petits i mitjans comerços per també les pròpies vendes per la xarxa, sigui per facilitar l´accés massiu a productes en competència amb els operadors especialitzats o sigui per accedir a productes amb escassa rotació i que no permeten un estocatge generalitzat en els petits comerços.