Es pot apagar un foc afegint més combustible a les flames? Es pot curar un diabètic amb la prescripció d’una dieta alta en sucres? Es pot superar un cop de calor amb més hores d’exposició solar? Es pot tractar una hipotèrmia amb la immersió en aigües gelades? El sentit comú ens diu que no, però sempre trobarem una excepció. Aquesta notable excepció és la manera com les autoritats financeres i polítiques han tractat (i continuen fent-ho) els efectes de la gran recessió de fa una dècada. L’expansió monetària i creditícia anterior a l’any 2008, orquestrada pel Banc Central i encoratjada per tots els governs, amb tipus d’interès artificialment baixos, va alimentar una gran bombolla immobiliària i financera que ens va portar a una greu crisi econòmica. Aquesta part de la història és coneguda i reconeguda per la majoria de la població.
El que ja no ho és tant, però, és la resposta governamental que s’ha seguit fins avui dia. Amb l’anomenada quantitative easing (QE) s’hi amaga una política monetària ultraexpansiva sense precedents a la història. Consisteix, senzillament, en compres massives d’actius financers per part del Banc Central. Concretament, el banc emissor compra deute públic de l’Estat, hipoteques tòxiques dels bancs i, fins i tot, deute de grans empreses. Aquest programa d’expansió monetària d’alta potència es tradueix en tipus d’interès molt baixos.
Els EUA, que han liderat el programa hiperexpansiu, han estat set anys amb tipus d’interès zero. Van reduir el tipus des de la caiguda de Lehman Brothers, el 15 de setembre de 2008, i fins el desembre de l’any 2015 no el van apujar a un interval del 0,25%-0,5%. A l’actualitat, el preu més important de tota economia es troba a l’1,5%-1,75% a l’altre costat de l’Atlàntic, lluny dels nivells normals als quals s’ha d’atansar poc a poc. La situació a Europa és similar a la nord-americana, amb tipus d’interès nuls des del setembre del 2014.
L’argumentació d’aquesta política monetària tan inusual i poc convencional és la següent. Quan el Banc Central compra deute públic de l’Estat, la quantitat de diners incrementa. El comú dels mortals no ho entén, però el banc emissor pot comprar qualsevol bé pagant amb l’emissió de moneda, que només ell controla, o augmentant les reserves bancàries, que també controla per ser la màxima autoritat financera amb poders de planificació central. Aquesta, per cert, és una victòria pòstuma de Karl Marx, el creador del socialisme real de planificació centralitzada, el dia en què es compleixen exactament dos-cents anys del seu naixement (5 de maig de 1818).
El comunisme és un fracàs històric i una impossibilitat econòmica, però, irònicament, perdura en el sector monetari i financer a les anomenades societats capitalistes. I com deia molt encertadament Lenin, per destruir la civilització occidental n’hi ha prou amb destruir la seva moneda. En qualsevol cas, la fabricació massiva de moneda abarateix el tipus d’interès i incentiva l’endeutament. L’accés a crèdits més barats, ens diuen les autoritats, ha d’impulsar el consum familiar i la inversió empresarial, afavorint el creixement econòmic i la creació de llocs de treball.
Aquests, doncs, són els objectius oficials del QE:
1) Proveir liquiditat per reduir el risc de contagi
2) Evitar a tota costa la deflació i assegurar una inflació positiva del +2%
3) Promoure el creixement del PIB
4) Crear ocupació.
De res ha servit l’exemple del Japó, en crisi des del 1990, i que porta tres dècades perdudes intentant redreçar la situació amb polítiques fiscals i monetàries molt expansives, les mateixes que han replicat els EUA i tots els altres països. I de res ha servit tampoc l’estudi de crisis oblidades com la recessió de 1920-21, de només 18 mesos de durada, gràcies a les polítiques que es van seguir, diametralment oposades a les actuals. L’aleshores president Warren Harding no va dubtar a contenir la creació de moneda, situant el tipus d’interès al +7%, i provocar una intensa caiguda dels preus del -18%, suficient per liquidar les empreses inviables i massa endeutades, sanejar les finances i tornar a créixer amb força d’acord a les necessitats reals de la població.
Res d’això s’ha fet ara, ja que ha pesat més mantenir l’statu quo de les elits dominants, tot continuant i amplificant els mateixos errors que van fer esclatar la crisi. Els resultats obtinguts estan per sota dels esperats. S’ha reduït el risc de contagi, és cert, però al preu de salvar bancs en fallida i socialitzar les seves pèrdues amb total impunitat. Sense aconseguir la inflació pretesa del +2%, el QE ha injectat mils de milions a les borses i als pressupostos dels governs. Els resultats són la revalorització artificial dels actius financers (borses en màxims històrics) i la creació d’una monstruosa bombolla de deute públic que tenalla les societats actuals.
Al mateix temps, aquestes polítiques ultraexpansives creen profundes desigualtats socials. Una minoria, propera al poder, s’enriqueix fàcilment sense acreditar un gran full de serveis, mentre que la majoria treballadora veu com els sous es retallen i les condicions laborals empitjoren. Amb relació als objectius de creixement del PIB i creació d’ocupació, per manca d’espai, millor deixar-los per a la setmana vinent. Recordar, per finalitzar, que el QE té data de finalització. A Europa serà l’octubre del proper 2019, quan l’alemany Jens Weidmann substitueixi l’italià Mario Draghi a la presidència del Banc Central Europeu. Aleshores hi haurà el plor i el cruixir de dents.
