El Banc d’Espanya ha presentat aquesta setmana el seu informe anual, en el qual assegura que les empreses han guanyat competitivitat des de la gran recessió del 2008 gràcies a la reducció de costos salarials i, en general, laborals. El fet que els guanys en competitivitat enfront de la zona euro hagin recaigut més en l’ajust dels salaris que en els marges empresarials planteja un problema en la distribució de les rendes. L’anàlisi de balanços empresarials confirma que les empreses van triplicar beneficis el 2016, però que els salaris s’han congelat. La situació de l’any 2017 ha estat similar.
Els salaris van créixer el 0,1% de mitjana, molt inferior a l’evolució dels preus, impulsats per l’encariment de l’energia. Aquesta pèrdua de poder adquisitiu es manifesta en una menor capacitat d’estalvi de les famílies, que passen a tenir necessitat de finançament (dèficit d’ingressos). En canvi, l’excedent brut d’explotació de les empreses va repuntar l’any passat el 5,5%. Amb un increment global del PIB del 3,1%, fa l’efecte que la recuperació no arriba a tothom de la mateixa manera.
Així com en darrers articles hem comentat els privilegis institucionals del sector financer, que es beneficia asimètricament dels períodes expansius sense participar en els costos dels ajustos, sembla que també els beneficis i les rendes del capital creixen més que les rendes provinents del treball. Els guanys de competitivitat de l’economia espanyola de la darrera dècada s’han basat majoritàriament en la reducció dels costos laborals. L’origen de la disminució dels salaris és triple: reducció de sous, acomiadaments i substitució de treballadors experimentats per altres de novells (amb retribucions més baixes).
El resultat final és un increment del valor afegit brut per ocupat o, el que és el mateix, la reducció del cost laboral unitari. I això és positiu, sens dubte. El problema rau que sigui a costa de la disminució de les retribucions del treballador. I si en termes quantitatius l’assalariat cobra menys, en termes qualitatius les condicions de treball tampoc no han millorat. Més d’un de cada quatre treballadors espanyols tenen un contracte temporal. És a dir, el 27% dels ciutadans de l’Estat no són treballadors fixos.
Això situa Espanya com el país de la Unió Europea amb la taxa de temporalitat més alta, un indicador que és només del 14% en la mitjana comunitària. A més, aquesta temporalitat és encara més acusada en el cas dels joves. De fet, Espanya també és el país europeu on hi ha un percentatge més gran de joves d’entre 15 i 24 anys amb contracte temporal. Concretament, 3 de cada 4 joves treballadors no té un contracte indefinit. Aquesta no és la manera de retenir el talent ni de tractar el nostre jovent. Espanya és el país europeu on costa més aconseguir un contracte laboral indefinit. I la temporalitat castiga encara més el col·lectiu femení.
En canvi, la situació dels marges empresarials és la contrària. L’any 2007 les empreses espanyoles convertien en beneficis un terç del seu valor afegit, molt lluny del 40% de mitjana de la Unió Europea. Una dècada més tard, la situació s’ha capgirat. Ara, el benefici de les empreses espanyoles sobre el valor afegit es troba en el 43%, mentre que a Europa és només del 41%.
Per tant, mentre que a Europa la participació dels beneficis en la renda total s’ha mantingut estable, a Espanya ha incrementat vertiginosament. Quina resposta cal donar a aquesta situació? Alguns col·lectius, demagògicament, en culpen l’euro i demanen recuperar la moneda nacional per devaluar immediatament. Seria un greu error.
Per desgràcia, aquesta sembla que és la direcció que porta el futur Govern italià, que encapçalarà Giuseppe Conte, el mateix que ha falsificat el seu extens currículum de divuit pàgines. El candidat a ministre d’Economia italià, Paolo Savona, és un euroescèptic declarat i contrari a la moneda única. Aquesta no és la solució, sinó més aviat el camí segur al caos, el nacionalisme econòmic i la desintegració europea.
Què es podria fer aleshores? En primer lloc, un esforç de concertació social i diàleg entre els agents socials. El país cap on cal mirar és Alemanya, i no Itàlia. La moderació salarial a Alemanya, partint de sous i productivitats elevades, es basa en una concertació social en què tenen un considerable pes els sindicats, forts però cooperatius, perquè la seva força rau en el manteniment de l’avantatge competitiu del país. El model es basa més en la col·laboració que en la confrontació. La patronal està disposada a compartir la millora dels beneficis amb els treballadors, i els bancs estan més pròxims a les empreses que als partits polítics.
En segon lloc, el que caldria fer és liberalitzar l’economia i introduir més competència empresarial. El Banc d’Espanya afirma taxativament que «el manteniment dels elevats marges empresarials durant la fase expansiva reflecteix falta de competència en alguns sectors». La desaparició de part de la competència durant la crisi per tancament de l’activitat productiva, la integració empresarial i les relacions de connivència entre les grans empreses monopolistes i el Govern han deteriorat el bon funcionament del mercat i encarit els preus de productes bàsics. El control del mercat per part de les grans companyies ha malmès la competència i ha permès augmentar els marges de beneficis. Cal augmentar el nivell de competència en tots els àmbits. Perquè, recordem-ho una vegada més, on no hi ha competència, hi regna la incompetència.
