El Cercle d´Economia ha presentat unes propostes per millorar l´autogovern de Catalunya i el funcionament del model territorial de l´Estat. Les perspectives de diàleg entre els presidents, Pedro Sánchez Pérez-Castejón i Joaquim Torra i Pla, permeten albirar una millora de la convivència social, trobant per una banda vies no únicament judicials per canalitzar les legítimes aspiracions de la població catalana, i per l´altra recuperant el respecte a la legalitat tot millorant la forta divisió social interna i la intensa polarització política. La manca de reconeixement de l´autogovern català s´agreuja amb els problemes de finançament dels serveis públics fonamentals de la Generalitat. L´actual sistema de finançament autonòmic és disfuncional, ineficient i no equitatiu.
És disfuncional, perquè la capacitat tributària de les CCAA és molt inferior a les responsabilitats de despesa. En altres paraules, mentre que l´Estat central controla bona part dels ingressos, entenguin impostos, la despesa està descentralitzada en les autonomies, que carreguen amb la provisió de serveis públics com sanitat, educació i serveis socials (no hi ha diners per la dependència). Els impostos més importants cedits a les autonomies són successions i donacions, transmissions patrimonials i actes jurídics documentats, patrimoni i begudes ensucrades. Els grans impostos (IRPF, IVA i Societats), però, estan controlats pel Govern central (que retornarà a la Generalitat el 50% de renda i IVA). Quan ens diuen que Espanya és el país més descentralitzat d´Europa, n´hi ha prou donant un cop d´ull a l´oficina estadística europea per comprovar que no és així. L´administració central de l´Estat, inclosa la Seguretat Social, controla el 53% dels recursos públics, mentre que les CCAA representen només el 36% i els ajuntaments, l´11%. No és cert, doncs, que Espanya sigui el país més descentralitzat, ni pel que fa a la distribució dels recursos ni pel que fa a la capacitat per decidir on es destinen aquests mateixos recursos. L´Estat disposa de capacitat inversora per construir un model d´Estat radial, a imatge de França.
És ineficient, perquè allunya el recaptador del contribuent, el fiscalitzador del fiscalitzat, disminueix la transparència i el coneixement de les necessitats reals del ciutadà. El model a seguir és el concert econòmic del País Basc i Navarra, extensible a la resta de territoris de l´Estat. Cal recuperar un marc institucional flexible i descentralitzat per a la cooperació en les relacions intergovernamentals de les CCAA i d´aquestes amb l´administració central. Cal una concepció multipolar que permeti el desenvolupament econòmic i la cohesió social, i vertebri totes les polítiques públiques, des de transports i comunicacions fins a educació i cultura, passant per la distribució territorial dels organismes públics.
Tampoc no és equitatiu, perquè no contribueix a la convergència entre comunitats riques i pobres. De fet, la disparitat entre comunitats ha augmentat, en comptes de reduir-se, malgrat els 40 anys de transferències fiscals entre comunitats. La política espanyola de redistribució i convergència econòmica regional és un fracàs colossal. El dèficit fiscal crònic de Catalunya, el 8% del PIB, no contribueix al desenvolupament econòmic d´Extremadura, per exemple. Tampoc no és una redistribució de rics a pobres, sinó més aviat el contrari. Els diners pagats per les classes treballadores catalanes alimenten els sous d´alts funcionaris de l´Estat. Els catalans, i els balears, patim una regressió social amb dades relatives a educació, sanitat, habitatge social, medi ambient? que es tradueix en una pitjor qualitat de vida. A l´altre extrem, les comunitats receptores de transferències fiscals tenen un progrés social molt més alt i gaudeixen de més qualitat de vida. També ho tenen les comunitats forals, gràcies al concert econòmic, i Madrid, per l´efecte capital.
En definitiva, tenim un model anacrònic que contribueix a la pèssima situació espanyola actual, amb un deute públic i extern dels més grans del món, un sistema de pensions en fallida, uns índexs d´atur i de pobresa pels núvols, una enorme desigualtat social, una crisi territorial profunda i una qualitat institucional que fa que Espanya lideri en negatiu la majoria de rànquings internacionals. I quines possibilitats de canvi tenim amb el nou govern socialista? El president Sánchez Pérez-Castejón ho ha deixat clar aquesta setmana a la sessió de control del Senat. El sistema de finançament autonòmic no es modificarà per falta de temps material, però «sí que hi hauran millores per a totes i cada una de les CCAA durant els propers mesos». És clar, i hom es pregunta, qui acabarà pagant les millores dels altres? ¿Quan s´abandonarà el pervers principi que el Govern central recapta i les autonomies gasten, eliminant d´arrel qualsevol incentiu a modernitzar les autonomies més pobres, que esdevenen crònicament dependents de l´Estat?
