El títol de la coneguda novel·la de Erich Maria Remarque defineix perfectament el resultat d´ahir, que demostra per damunt de tot que l´estat espanyol no vol canviar. Res de nou: es premia amb suport electoral una de les dretes més conservadores i més poc democràtiques d´Europa i, en tot cas, només s´accepta com a contrapoder una esquerra, el PSOE, que ha deixat ben clar que no vol modificar essencialment l´statu quo. El PP, doncs, ha guanyat les eleccions, xuclant bona part dels diputats que li havia sostret Ciutadans i sense que els escàndols de corrupció de tota mena l´hagin afectat. Fins i tot, incomprensiblement, ha guanyat al País Valencià, l´indret on la corrupció del PP ha estat absoluta i generalitzada. A Catalunya, malgrat l´escàndol protagonitzat per Jorge Fernández Díaz, el PP ha guanyat un escó. Però ha quedat confirmat que l´estructura política catalana no té res a veure amb l´espanyola i que, mantenint pràcticament de manera exacta els resultats del desembre passat, Catalunya consolida del tot la seva singularitat. I ara, què? La suma dels escons del Partit Popular i Ciutadans no arriba a la majoria absoluta. S´abstindrà, el PSOE, per tal que el PP pugui formar govern? Els diputats del PSOE més els d´Unidos Podemos tampoc no sumen els 176 escons necessaris. Ni tan sols afegint-hi els d´ERC i els de CDC. S´hi haurien de sumar encara, com a mínim, els del PNB. Es pot avenir, finalment, el PSOE, a sumar aquests escons al preu d´acceptar la celebració del referèndum a Catalunya? O bé, simplement, d´aquí a sis mesos, caldrà tornar a convocar eleccions? L´estat espanyol no es vol reformar. Un argument irrebatible per avançar encara amb més decisió pel camí de la independència.