El 26-J, cues a les urnes. El 27-J, cues als caixers. Aquesta concatenació de pors és l'únic atenuant per als instituts de sondejos, una vegada que les eleccions han tornat a derrotar les enquestes. Per rebaixar en algun grau l'eufòria popular, i gràcies a les expectatives fallides, es contempla com un èxit que el PP es quedi amb mig centenar d'escons menys que fa només set mesos. Així es desprèn de les dades aportades per Jorge Fernández Díaz.
Al seu favor, el PP és l'únic partit que ha millorat la seva collita des de desembre. Per tant, els populars s'enlairen cap a un nou mandat a la Moncloa. Donant per fet el suport de la trentena de diputats de Ciutadans, es queda a només set vots de la majoria absoluta de 176. Paradoxalment, l'única incògnita resideix a saber si Rajoy pilotarà aquest nou mandat. El president en funcions continuarà si la formació d'Albert Rivera deixa la seva exigència de substituir-lo, abans de segellar una aliança. L'augment de catorze diputats contribueix a expiar les culpes del president en funcions, malgrat que Rajoy ha obtingut consecutivament els dos pitjors resultats del PP en tota la seva història.
L'hipotètic pacte d'esquerres
La hipòtesi d'un pacte d'esquerres queda arraconada per una doble via. Cal considerar en primer lloc els cinc diputats perduts pel PSOE, en el que suposa el seu tercer retrocés ininterromput fins a xifres anèmiques, s'encongeixen la hipotètica suma amb Podem per sota dels 160 diputats. Es pot recórrer a altres forces per equilibrar les bases conservadores, però el PP segueix fent pràcticament prou amb Ciutadans.
En segon lloc, l'animadversió personal entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias cancel·la pràcticament un acord. Si ja va ser impossible que coincidissin quan els resultats de desembre asfaltaven una autopista a la Moncloa, les dades d'anit afavoreixen una estampida. Ni tan sols queda clar que tots dos puguin mantenir-se al capdavant de les seves formacions respectives quan aflorin les seqüeles del 26-J.
En no aconseguir que la realitat s'ajustés als seus pronòstics, les enquestes van aconseguir que els seus pronòstics modelessin la realitat. Rajoy deu una part de la seva actual puixança a la comparació amb la sort que se li havia anunciat. D'acord amb la doctrina Cameron implantada el passat divendres, el president popular seria l'únic candidat a les eleccions d'ahir amb la continuïtat garantida. No obstant això, fins i tot el president està sotmès a l'arbitri de Ciutadans.
La precarietat de les opcions del Partit Popular ha de servir per esmorteir la sentència que es va precipitar ahir a la nit sobre els partits emergents.
Tant Ciutadans com Podem van descobrir ahir que cap progressió és indefinida. El primer contacte amb els seus límits no amaga, però, que sumen més d'un centenar de diputats. Tot i la decepció, són indispensables en la investidura i en la continuïtat de la legislatura. A la millor hipòtesi per al seu futur, Rajoy comprovarà les diferències existents entre un Govern amb majoria absoluta i un executiu que ha de recaptar gairebé quaranta suports externs en cada votació.
La doctrina Cameron obliga a la dimissió immediata de Sánchez. Així com el PP salva temporalment els exagerats rumors sobre la seva extinció, el PSOE manté un generós declivi. No disposa de cap xifra sota la qual aixoplugar-se. Ha quedat inutilitzat per reprendre la seva conquesta de la Moncloa.
Així com Rajoy es veu afavorit per la millora dels seus resultats, el secretari general socialista es veu infamat a perpetuïtat com el polític que va renunciar a ser president del Govern.
Si Sánchez ha esgotat les possibilitats de l'esquerra, i ahir a la nit només podia escudar-se en la història centenària d'un partit que ha portat a la fallida, a Albert Rivera també li sobren els motius per a sentir-se incòmode d'acord amb la doctrina Cameron.
Les ziga-zagues d'un partit nouvingut resulta inevitable. Quan UPD aconseguia cinc diputats es parlava d'alternativa, i Ciutadans en conserva 32. No obstant això, suposen un daltabaix no només pel que fa als 40 anteriors. També allunyen la formació de Rivera del quartet de partits que interpreten la simfonia estatal. És l'únic dels grans que no arriba ni al quinze per cent de representació.
En Ciutadans s'eleva, per tant, la figura d'Inés Arrimadas, que pot presumir d'haver obtingut millors resultats en les catalanes que el seu teòric cap de files a les estatals. Un candidat emergent que perd un vint per cent dels seus escons ha de marxar.
No obstant això, el paper decisiu de Rivera el pot portar a la temptació d'acomodar a ministre en un gabinet conservador. En aquest cas, recordaria a un altre incident de la política anglesa, l'entrada dels Lib Dem en un govern conservador per ser fulminats a la següent cita electoral.
Les reinvencions d'Iglesias
Pablo Iglesias ha generat una atenció majúscula en les seves successives reinvencions. L'aliança amb IU ha resultat infructuosa al mapa del Congrés i no s'ha materialitzat el sorpasso al PSOE que atorga un alè de vida a Pedro Sánchez. De nou, l'engrandiment de la catàstrofe bipartidista en potència impedeix apreciar les cotes assolides per un batalló de descamisats sense estructura. Menysprear els seus 71 diputats equival a ignorar la llarga durada d'una legislatura.
Sovint, els líders de Podem s'han recolzat amb més força en la seva llegenda que en les propostes que havien de encumbrar-los. També han pagat el contacte amb la realitat de la governació quotidiana, a través del suport a governs autonòmics d'esquerres. No obstant això, la seva puixança en zones transcendents com Catalunya no és menyspreable. La seva pedrera de líders també supera àmpliament a ciutadans. Només Iglesias pot decidir si se li aplica la doctrina Cameron.
De manera enrevessada, el PSOE perd la presidència del Govern que va poder obtenir fins a l'últim moment. Les eleccions han rebentat les regles de la política. No obstant això, l'elector no sol premiar els que s'acovardeixen en l'instant decisiu. D'aquí el desastre de Sánchez.
