Serveis secrets, però no gaire discrets

XAVIER DOMÈNECH MANRESA Es podia haver fet ràpid i bé, en el moment que va detectar-se una onada imparable de desconfiança dels agents del Centre Nacional d'Intel·ligència (CNI) cap al seu director, Alberto Saiz. Però aquest tenia bons padrins al govern, que es van resistir al relleu. Llavors els seus adversaris interns van recórrer a la filtració de draps bruts per desprestigiar-lo públicament. Saiz va reaccionar proposant una neteja interna que hauria significat l'expulsió de mig centenar de desafectes: una mesura massa draconiana que Zapatero no va acceptar. La sort estava signada.
En circumstàncies ordinàries el cap de l'espionatge és una persona poc coneguda. Però de Saiz ja se'n parlava abans que el diari El Mundo recollís unes denúncies anònimes que l'acusaven d'haver passat quantiosos dispendis personals com a despeses de feina: des de vacances a l'Àfrica fins a reparacions domèstiques. El més significatiu, però, no eren les martingales denunciades, sinó el fet que s'apuntava com a punt d'origen a les interioritats mateixes del CNI, a directius i agents que volien estroncar la carrera del director aprofitant el canvi de titular al ministeri de Defensa, del qual se suposa que depèn, tot i que la delicadesa i abast de la seva tasca fa que el cap de govern se'n reservi el control. El mateix Saiz, en una compareixença per justificar les despeses sospitoses, havia atribuït les denúncies a "un problema intern" del centre, els agents del qual procedeixen en el 60% de la carrera militar.
No era el cas del ja exdirector. Enginyer tècnic forestal nascut a Conca, va saltar a la política a l'ombra del gran baró del socialisme mesetario, José Bono, que l'any 2003 el va nomenat conseller d'Indústria i Treball de Castella-la Manxa. Un any més tard, quan Zapatero va guanyar les eleccions generals, Bono va esdevenir ministre de Defensa i va proposar Saiz per dirigir el CNI, malgrat la seva falta d'experiència en el gran circ. L'any 2005 ja va aconseguir irritar el PP en afirmar que els atemptats de l'11-M a Madrid, amb el seu tràgic balanç de víctimes, es podien haver evitat si el govern anterior (presidit per Aznar i amb Rajoy com a vicepresident polític) hagués fet una lectura correcta dels indicis sobre l'activitat de les cèl·lules islamistes. Aquelles declaracions li van valer l'enemistat eterna dels populars, que s'hi han abonat quan l'han vist ferit.
Després de les eleccions del 2008, Bono va abandonar Defensa per esdevenir president del Congrés dels Diputats, però Saiz tenia qui el defensés: la vicepresidenta Fernández de la Vega. Aquesta va avalar la seva continuïtat en contra del parer de la nova ministra, Carme Chacón, que hauria preferit algú de la seva confiança. L'oberta discrepància entre ministra i vicepresidenta va desgastar l'autoritat de Saiz, i va donar ales al descontent que la seva gestió havia creat entre els subordinats. La filtració de les despeses dubtoses tenia el clar objectiu de sacsejar l'arbre, i finalment els suports s'han demostrat insuficients per aguantar-lo. Chacón va anunciat l'obertura d'una investigació interna i Zapatero es va mostrar extremadament tebi en el seu suport: eren els senyals que calia fer les maletes i redactar la dimissió.
Per escenificar el relleu s'ha triat un moment en què Chacón era de viatge oficial als Estats Units. Ha estat el Zapatero qui ha aparegut com a artífex del canvi. Menystenint Chacón, Zapatero equilibra la desatenció causada a De la Vega pel fet d'haver deixat caure el seu protegit. L'enginyer forestal ficat a polític i massa amant dels titulars ha estat substituït per un militar de la confiança personal del cap del govern.
Al nou director, el general de 63 anys Félix Sanz Roldán, que l'any 2004 va rebre de Zapatero l'encàrrec de modernitzar les forces armades com a cap d'Estat Major, ara li toca posar ordre en uns serveis secrets que han perdut unes virtuts tan bàsiques com la discreció i la disciplina.