El malalt imaginari

Considerada fins a dates recents per la psicologia com una alteració secundària, i rebutjada per metges cansats d'interminables consultes i queixes d´irresolubles -per inexistents- malalties físiques, la hipocondria ha començat a rebre l'atenció necessària els últims 20 anys. I això que els savis de la Grècia clàssica, amb Hipòcrates al capdavant, ja van descriure, fa més de dos mil anys, aquesta malaltia, que consideraven orgànica.

Si bé va adquirir notorietat el segle XVII gràcies a una de les grans obres de Molière, El malalt imaginari, no va ser fins al segle XIX que la medicina europea li va prestar una mica d'atenció, encara que, per a desgràcia dels afectats, amb exigus resultats.

En l'actualitat, la hipocondria es defineix com un trastorn mental caracteritzat per la por de tenir, o per la convicció de tenir, una greu malaltia orgànica, tot i que les exploracions mèdiques l'hagin descartat. Des del punt de vista clínic, es diagnostica quan la durada és superior als sis mesos, causa malestar significatiu (en forma d'angoixa i depressió), interfereix en la normal satisfacció de les necessitats socials i laborals del malalt i no es pot explicar per altres patologies com el deliri, l'ansietat generalitzada, el trastorn obsessiu o la depressió major.

La malaltia, de prop

En general, els subjectes que tenen aquest trastorn han viscut de prop la malaltia durant la infància, ja sigui en carn pròpia o en la d'alguna persona molt pròxima (avis, germans o amics molt estimats). És habitual trobar familiars directes que han estat hipocondríacs i que han actuat com a models de queixes o de sobrepreocupació per qualsevol fotesa com un simple refredat, o que han mort de forma sobtada.

Aquestes experiències els porten a sentir-se molt vulnerables, a tenir consciència que, en qualsevol moment, poden morir o tenir una malaltia terminal, i comencen a estar alerta davant de qualsevol senyal al seu cos que els indique que això està a punt de passar.

Pensaments negatius. Aquí comença el problema: la sobrepreocupació per arribar a tenir una malaltia mortal els porta a desenvolupar una atenció constant davant de qualsevol canvi fisiològic significatiu, en especial els relacionats amb la seva experiència: si l'avi va morir d'una crisi cardíaca, estaran molt atents als canvis que es produeixen en el seu cor.

Com que estan molt activats i molt alerta, és d'esperar que els canvis constants que es produeixen en l'organisme,en la seva contínua adaptació a l'entorn, no siguin només percebuts, sinó amplificats gràcies a l'atenció selectiva que se'ls presta.

Emocionalment actius. Davant del pensament que ha contret una malaltia greu, és inevitable que en la persona es generi una activació del sistema nerviós que produirà molts canvis i molt intensos (encara que normals) en la seva fisiologia: augment del ritme cardíac, del to muscular o dilatació pupil·lar. En els hipocondríacs, tan atents als petits canvis, aquests canvis els porten a confirmar -sense cap dubte- que estan malalts.

Resposta motora o conductual. Si la visita al metge sol ser la primera de les accions que un emprèn quan està convençut que alguna cosa en el seu organisme no funciona bé (després d'haver preocupat familiars i amics), la seva valoració que està sa només tranquil·litza els hipocondríacs durant un moment, que conclou quan tornen a sentir unes sensacions corporals que «no són normals».

Això els porta a inferir que el metge no ha fet bé la seva feina, per la qual cosa en busquen un altre «que en sàpiga més». Si aquest els deriva al psiquiatre o al psicòleg, el més probable és que recorrin a la medicina alternativa o, si forma part de la seva cultura, acudeixin a curanderos de tota índole. Mentrestant, se submergeixen en llibres o en Internet per saber més i així poder autoavaluar-se, i descobreixen milers de variants més de la malaltia que amplien fins a l'infinit les possibilitats de la seva angoixa.

Que tots hàgim actuat d'aquesta forma alguna vegada no vol dir que sofrim d'hipocondria. El que de veritat ens diferencia és l'actitud davant de la malaltia i la mort. El pacient hipocondríac confia més en les seves intuïcions que en el saber i l'experiència del metge, no pot deixar de revisar-se una vegada i una altra, i intenta exercir un control possessiu i inútil sobre la seva vida, de tal forma que no pot evitar extreure de manera constant dramàtiques conclusions sobre el que l'espera. No és d'estranyar que, després d'un prolongat estat d'estrès mantingut per la por que ha anat construint, després que els que el cuidaven ja estiguin farts de les queixes, que es passi el dia pensant en malalties i persones que van morir per causa d´aquestes malalties, i després de la reducció d'activitats gratificants que evita a tota costa, acabi desenvolupant una profunda depressió.

Com podem ajudar un hipocondríac? El punt de partida és l'acceptació del trastorn i el tractament amb una atenció especialitzada. A continuació és necessari que visiti un metge de la seva confiança, que l'enviarà a un especialista en salut mental (psicòleg o psiquiatre).

En els casos en què es fa difícil apartar-lo del convenciment que té una malaltia orgànica que no saben diagnosticar i que rebutja que tingui un trastorn psicològic, convé que arribi a acceptar que la seva actitud davant de la malaltia no només no l'ajudarà a superar-la, sinó que contagiarà de malestar la resta de la seva vida: el seu estat d'ànim, les relacions socials, el desenvolupament laboral i el seu temps d'oci, i que ha de fer alguna cosa diferent perquè passi alguna cosa diferent. Per aconseguir-ho, pot acudir a un especialista psicòleg «només» perquè «l´ajudi a suportar-ho», sense entrar a qüestionar-li les conviccions hipocondríaques.

Com han d'actuar-la família i els amics de l'hipocondríac

* Convèncer la resta de familiars i amics que deixin de reforçar amb la seva atenció les contínues queixes i demandes d'opinió.

* Explicar-li que la seva preocupació és com una planta: quan parla de la seva malaltia és com si la fes créixer més i més, per la qual cosa convé establir un pacte per eliminar aquest assumpte de les converses diàries.

* Animar-lo que s'impliqui en les seves activitats habituals d'oci i en aquelles que l'ajuden a millorar el seu control de l'activació (ja sigui meditació o tai-txi). Cal ajudar-lo a valorar amb posterioritat si aquestes activitats fan que se senti millor o pitjor en termes generals, per tal de facilitar-ne la continuïtat.