Una de les experiències que ens submergeixen en una nova etapa de la nostra vida és la de convertir-nos en avis o àvies, un moment vital per al qual no sempre estem preparats i al qual tothom no accedeix de la mateixa manera. Hi ha qui experimenta una espècie de sensació de decrepitud i involució, mentre que altres persones senten amb el nou estatus un renaixement d'il·lusions adormides.
Assumir que som avis i àvies. Es tracta de reconèixer-se en el nou estatus, i cal ser conscient que hi intervindrà:
* La forma d'interioritzar i acceptar el nou paper en la família.
* La resolució del conflicte intern entre el desig i el temor per ja tenir néts. El desig de ser avi està relacionat amb l'oportunitat de gaudir amb els fills dels fills, recordant, però no imitant, la pròpia maternitat o paternitat. El temor arriba de l'evidència que s'és més gran que aleshores.
* L'estat de salut, la capacitat d'articular moviments, l'agudesa visual i auditiva, no són els mateixos.
* La manera com es van viure els cicles vitals anteriors. Se sol dir que s'envelleix com s'ha viscut. La forma de ser àvia o avi depèn de com s'hagi viscut la infància, de com va ser un mateix fill i com va ser nét. Es recorda la relació amb els propis avis, i s'imita o es millora. Per descomptat, també hi influeix com s'ha viscut l'edat adulta i com s'és, i com es va ser, pare i mare.
* La manera com s'estigui vivint el cicle vital actual. Fins no fa gaire temps convertir-se en avi o àvia marcava per si mateix l'ingrés en la tercera edat o en la vellesa. Avui, com a conseqüència de l'augment de l'esperança i la qualitat de vida, i a causa dels nous estímuls de la societat en què vivim, no equival a ser vell. Hi ha avis i àvies que estan vivint en plenitud laboral, social o familiar, i tenir néts no els ha convertit en «vells» desadaptats i inservibles.
Com pot ajudar la família que els avis facin la seva funció
* Afavorint la seva independència. Els avis volen tenir temps per a les seves coses, per inútils que puguin semblar a la resta de la família. També necessiten el seu espai. Si estan a gust a casa seva no se´ls ha de forçar-los a traslladar-se a una altra. Una cosa és convidar amb insistència i afecte, i una altra de molt diferent és imposar el criteri dels fills.
* Permetre que exerceixin com a avis amb els néts. Per a ells és «la segona oportunitat» de fer amb els néts el que no van fer amb els fills. És bo fer els ulls grossos quan «malcrien» els néts concedint-los algun capritx raonable i de manera esporàdica.
* És convenient tractar-los com a adults. De vegades se'ls tracta com si fossin nens amb l'excusa que com són grans es tornen infantils i repapiegen. Cal evitar convertir-se en educadors dels avis.
* Cal respectar els seus defectes com ells ho han fet abans amb els nostres. La convivència familiar és molt més fàcil quan s'és flexible amb les conductes dels seus membres.
* S´ha de ser agraït amb ells i ensenyar als néts que ho siguin. Si som més, tenim més o estem més ben preparats és, en gran part, gràcies a ells.
* És important escoltar-los i respectar les seves maneres de pensar, encara que no coincideixin amb les de la generació més jove de la família. Ni és cert que «qualsevol temps passat va ser millor», ni tampoc que tot allò actual és absolutament extraordinari o infal·lible. Ser avi o àvia és una oportunitat única perquè sorgeixin moltes vivències positives. Es poden aprendre noves formes de conviure entre les tres generacions que han sorgit dins de la pròpia família. Es pot aprofitar l'oportunitat que donen els néts d'estar en contacte amb altres formes de viure, altres coneixements, altres punts de vista que enriqueixen els més grans si estan oberts als canvis i a les noves formes de vida. Per això és tan important que, mentre que ens ho permeti el tràfec de la vida actual, s'organitzin reunions familiars amb qualsevol excusa amb la finalitat d´estar junts i gaudir del plaer de veure's, escoltar-se i sentir-se mútuament.
El millor homenatge que es pot fer als avis i àvies és oferir-los el plaer d'asseure's en una taula amb els seus fills i els seus néts. En aquest escenari es plasmen els resultats d'històries personals moltes vegades plenes d'esforços i dificultats. És molt satisfactori poder oferir als avis la possibilitat que comprovin que la seva vida ha valgut la pena.
Actituds que han de cultivar els avis i les àvies
* Conservar la pròpia independència, si és possible. Al marge de la seva edat, l'àvia i l'avi tenen dret i necessitat de gaudir del seu propi espai vital, de disposar de temps per a les seves aficions i amistats o per a projectar, si els ve de gust, noves relacions afectives. No han d´accedir per força a convertir-se en àvia o avi cangur de forma permanent.
* Respectar les pautes educatives que els seus fills proposen als néts, encara que no s'hi estigui totalment d'acord.
* No desautoritzar els pares davant dels néts, encara que en privat puguin expressar les discrepàncies. Les opinions dels avis sempre són una referència útil per als pares, però són ells els qui decideixen com educar els fills.
* Ser avi és l'oportunitat per establir amb els néts una relació privilegiada que potser no es va poder tenir amb els fills. És l'ocasió per viure lúdicament amb ells, gratificant-los, però sense passar-se, i consultant-los si els seus pares estarien d'acord a permetre'ls-ho. S'han de posar límits perquè els néts no es converteixin en tirans.
* Aprofitar qualsevol moment per transmetre vivències i records. No s'ha de tenir por de ser pesats. Les persones grans tenen com a patrimoni el passat i «les batalles de l'avi» encara que es repeteixin una vegada i una altra -perquè les persones grans no solen portar el compte del nombre de vegades que diuen les coses- són el record que quedarà impregnat en les ments dels néts. Sobretot quedarà l'afecte, la il·lusió i la nostàlgia amb què es van transmetre les memòries.
* Els avis poden completar l'educació que porten a terme els pares, però mai no podran suplir-la. Aquest és un risc que avui en dia es corre, atès que les circumstàncies actuals obliguen en molts casos que els avis o les àvies siguin els qui tinguin cura durant moltes hores dels néts.
