"En Pep prové de Guardiola, una masia encimbellada, de mal arribar, al bell mig del triangle que formen Avinyó, Artés i Sallent, al Bages". Així comença el llibre Pep Guardiola. De Santpedor a la banqueta del Barça. Totes les claus de l'èxit, del periodista Jaume Collell. Una biografia que repassa la seva vida, des del seu naixement fins a l'arribada a la banqueta del primer equip del Barça.
Josep Guardiola i Sala va néixer el 18 de gener del 1971 i era el tercer fill del Valentí i la Dolors. "Aquest nen ha nascut amb un do del destí", va dir l'àvia Maria. No s'equivocava. De ben petit, Guardiola ja demostrava el seu tarannà mesurat: "a l'escola Llissach, del poble, que porten les monges del Sagrat Cor, ja demostra que és aplicat i seriós". També de ben marrec va començar a estimar els colors del Barça, malgrat que el seu avi matern, Sebastià Sala, era un gran pericu.
El primer gran ídol futbolístic de Guardiola va ser Michel Platiní. En tenia una foto a l'habitació. Era el mirall en el qual es fixava aquell nen, que va començar a jugar a la plaça de la Generalitat. Un nom que, anys després, potser s'hauria de replantejar: plaça de la Pilota seria més coherent. De la mateixa manera que el camp de futbol municipal de Santpedor té el nom de Josep Guardiola.
Forja la fama a La Salle
La seva fama de gran futbolista es va començar a forjar a La Salle de Manresa. Ell era el preferit a l'hora de formar els equips a l'hora del pati. El seu equip guanyava sempre. Les veus de la seva qualitat van arribar fins a Antoni Marsol i Ramon Casado, tècnics del Club Gimnàstic de Manresa. "Sembla un filferro, però noi, com posa el peu!", va exclamar Marsol quan el va veure jugar. Era molt bo, també dèbil físicament. Però això li van donar un primer consell que havia de tenir sempre present: "al camp, no trepitgis ningú, però tu no et deixis trepitjar mai".
El pas del Nàstic al Barça va ser gairebé casual. El seu pare, Valentí, va omplir un dia una butlleta d'un diari esportiu per fer una prova. Va fer-ne diverses vegades a Barcelona. Fins que un dia, per la gran insistència d'Oriol Tort, el Barça va fer-li una proposta definitiva: anar a viure a la Masia.
El 28 de juny del 1984, Josep Guardiola va créixer de cop. Els seus pares el van acompanyar a La Masia, on es començaria a forjar com a gran jugador. "L'adaptació és instantània, perquè ingressar en una institució on podrà dedicar-se prioritàriament a jugar a futbol és el somni de la seva vida, i no hi ha millor acoblament als somnis que contemplar amb orgull com comencen a fer-se realitat un dia". A les categories inferiors del Barça apren d'entrenadors com Oriol Tort i Quique Costas, i fa grans amistats, com Tito Vilanova, l'actual ajudant de Guardiola al primer equip blaugrana.
Inquietuds intel·lectuals
Guardiola, que sempre havia tingut inquietuds intel·lectuals, no passa de matricular-se al primer curs de dret a la universitat Abat Oliva. Però ho va deixar i va passar a "cultivar instintivament els impulsos autodidactes". Anys després, a principi dels 90, Guardiola demana un favor a Lluís Llach: "m'agradaria conèixer Martí i Pol... i tu em pots ajudar". Futbolista i poeta es van conèixer i van iniciar una profunda amistat. L'11 de novembre del 2003, Martí i Pol va morir a l'hospital de la Santa Creu de Vic. Guardiola, que aleshores jugava a Qatar, va agafar un avió per donar el condol a la vídua. El mateix dia va tornar a complir amb les seves obligacions. Anys més tard, Guardiola va fer una altra amistat intel·lectual: el cineasta i escriptor David Trueba. De tots ells en podia aprendre. No només viu de futbol, l'home.
Sobre la gespa, Guardiola era una esponja que aprenia dels qui l'envoltaven. Alguns, mites del planter blaugrana com ell, com Josep Maria Fusté i Carles Rexach. "Has jugado más lento que mi abuela", va dir-li Johan Cruyff el dia que va debutar amb el primer equip. El tècnic holandès va ser el seu gran mestre, i amb ell va tenir una relació peculiar: Cruyff l'esperonava amb crítiques.
El tècnic holandès va ser l'inventor del famós "entorn" que tan bé controla Guardiola avui en dia. "Per treballar amb pau i tranquil·litat no tan sols convé mantenir sota control el vestidor, sinó directius, aficionats, ràdio, premsa i televisió alhora", explica Collell en la biografia. I Guardiola ho aplica amb una cura extrema.
"Hosti Manel!"
Per controlar la relació amb la directiva, Guardiola té al costat Manel Estiarte, responsable de relacions externes del club. L'amistat amb el waterpolista, malgrat ser bagencs tots dos, va néixer el mes de juny del 1992, quan el Barça va jugar el darrer partit de lliga al Camp nou contra l'Athletic de Bilbao. "Hosti Manel!", va dir Guardiola per dirigir-se a un Estiarte amb qui no havia coincidit mai.
La seva amistat ha perdurat fins a l'actualitat, i Estiarte va ser un dels suport més grans de Guardiola quan va anar a jugar a Itàlia, on va jugar al Brescia i a la Roma, i on va ser acusat de dopatge.
Al final de la temporada 1996-97, Guardiola va estar a punt de deixar el Barça, però Josep Lluís Núñez, que es jugava la reelecció, el va retenir. Quatre anys després, Guardiola deixava el Barça malgrat la insistència de Joan Gaspart, l'aleshores president, per retenir-lo. "No cal preocupar-se, un dia o altre tornaré", li va respondre Guardiola. No s'equivocava pas.
Després del seu fitxatge frustrat per la Juventus, per les males arts de Luciano Moggi, Guardiola va acabar al Brescia, on va iniciar un periple que el va conduir fins a Roma abans de tornar a Brescia.
El 2003 Guardiola va arribar a un acord amb Lluís Bassat, candidat a la presidència del Barça, per ser el director esportiu del seu projecte. Joan Laporta va guanyar les eleccions i Guardiola se'n va anar a jugar a l'Aràbia Saudí. El gener del 2006 va debutar a Mèxic amb el Dorados de Culiacán, a les ordres del seu amic Juanma Lillo. Deu mesos més tard, es retirava.
El 21 de juny del 2007, Guardiola és presentat com a nou entrenador del Barça B. Té un objectiu: l'ascens a Segona Divisió B. Menys d'un any després, el 5 de maig del 2008, Guardiola agafa les regnes del primer equip en substitució de Rijkaard. La resta de la història s'està escrivint ara.
