´Vaig córrer 14 hores seguides, primer a 46 graus i després sota tempesta´

Una atleta singular corre 2010 quilòmetres per gaudir de l'esforç. La ultrafonditsa grega Alexandra Panayotou, que viu a Catalunya, promociona els Campionats Europeus d'Atletisme Barcelona 2010 amb aquest nou desafiament personal. Vol superar el repte en només un mes i ahir va córrer la 28a etapa, des de Vallmanya fins a Santpedor

LAURA FÍGULS | SANTPEDOR
Fa gairebé un mes que corre 70 quilòmetres diaris per l'estat espanyol. Ahir, però, era "dia de descans. Només tocaven 30 quilòmetres", explica Alexandra Panayotou. L'any passat va córrer de Barcelona a Santiago de Compostel·la i va superar una cursa ultrafons contra una euga de Montserrat a Ripoll. Però volia un desafiament més gran. Se li va acudir 'Madrid 2016', però, al final, va preferir els Europeus del 2010. La meta és a la vora; serà aquest dilluns des d'on va sortir, Barcelona.

Ja en el tram final, com valora aquest repte?
És el més dur que he emprès fins ara. M'ha costat tres setmanes adaptar-me al ritme. A les nits no podia dormir; tenia febre i, als genolls, als músculs, a tot arreu, tenia dolor. Ha estat molt, molt dur. Ja ho sabia, però no m'imaginava que ho passaria tan malament. Amb tot, no puc abaixar la guàrdia, encara queden tres dies exigents.
De Vallmanya a Santpedor, què li ha semblat?
El paisatge és preciós i la vista de Montserrat és inigualable. Vallmanya és molt bonic. A partir de Pinós, però, el GPS ens deia que no existia res i en els mapes que portàvem, oficials, hi havia grans diferències amb el terreny.
Quina ha estat la pitjor etapa? Entre Saragossa i Ribaforada. Va ser un dia terrible, vaig córrer durant gairebé 14 hores. El matí havíem estat a 46 graus i no m'havia anat bé; a la tarda, va caure una tempesta, amb un vent molt fort i la pluja, que queia horitzontalment. No podia parar de plorar.
Com va aconseguir continuar?
El meu company d'equip, Frank Jensen, era al meu costat, a la bicicleta, i em donava suport. No pensava en res i l'únic que feia era fragmentar l'etapa; "aniré fins a la corba i a la corba, fins a l'edifici". Després, però, l'arribada a Ribaforada va ser increïble; tot el poble m'estava esperant a l'arribada. Va ser una benvinguda meravellosa, una injecció de somriure.
No li va passar pel cap la idea d'abandonar?
Abandonar, no. Només m'hauria aturat si m'haguessin lligat els peus. Sempre podem trobar raons per abandonar o per no complir una promesa. Si puc escollir, però, decideixo tirar endavant; poso un peu davant de l'altre i continuo. Sempre s'ha de continuar.
Ha estudiat filosofia i psicologia i treballava com a ensinistradora de gossos. Als 30 anys, va començar a córrer. Com és?
Quan era petita, somiava ser maratoniana. Però no vaig tornar a plantejar-m'ho fins que, en un gimnàs, vaig córrer un dia en una cinta i em va retornar el somni.
Tot va venir d'aquella cinta?
De la cinta a la marató, sí. Per cert, la meva cinta mítica ja no existeix, el gimnàs es va cremar.
Però li va fer reviure un somni...
Llavors no m'hauria imaginat que començaria totes aquestes aventures. Córrer és un gran viatge que m'aporta petits reptes. Pocs dies m'ho passo bé corrent. Però l'esforç que s'ha de fer i com em sento a l'arribada, on sovint ploro d'emoció, és fantàstic.